Una olimpíada antifeixista
Uns jocs que mai van ser
Al 1931 Barcelona es va presentar per ser la seu dels Jocs Olímpics del 1936, però al final es va decidir que se celebressin a Berlin. L'any 1933 els nazis arriben al poder i, en acte de protesta, al 1936 es van organitzar les Olimpíades Populars antifeixistes. L’escenari principal de l’Olimpíada tenia que ser l’estadi de Montjuïc.
Als jocs oficials de Berlin s'hi van inscriure poc més de 4000 atletes de 49 països, i als de Barcelona, més de 6000 esportistes de 23 països (1500 provinents de França). A Berlin es van fer 22 modalitats d'esports i a Barcelona, se'n plantejaven 19. Fets destacables:
- Es va organitzar en tres mesos
- Hi podien participar equips de nacions sense estat (Catalunya, Galícia, Euskadi, Alsàcia, Lorena o el Marroc, aleshores protectorat francoespanyol)
- Als de Barcelona, la presència femenina va ser més nombrosa que als de Berlin
- Es barrejaven esportistes d'elit amb atletes aficionats
- Es va programar una setmana cultural per vincular esport i cultura a teatres, casals i ateneus
- Es van plantar a Barcelona unes vint mil persones
- No hi havia hotels per a tothom i molts atletes dormien a l'estadi
Els jocs s'havien de celebrar del 19 al 26 de juliol, però la sublevació franquista del 18 va impedir la celebració de la competició. Alguns esportistes que venien a l'olimpíada van acabar incorporant-se a les milícies republicanes antifeixistes, embrió de les Brigades Internacionals.
Contrastos sonors
L'himne oficial de l’Olimpíada Popular va ser creat per Josep Maria de Sagarra i Pau Casals era l'encarregat de fer el concert inaugural. S'havia de fer el 19 de juliol i el dia anterior es va fer un assaig al Palau de la Música, però va ser interromput abruptament mentre tocaven la Novena de Beethoven. Diu Casals:
Quan el cor estava a punt de pujar a l’escenari un home va entrar corrent a la sala. Em va donar un sobre i, sense respiració, em va dir: ‘És del ministre Gassol. S’espera un alçament a la ciutat d’un moment a l’altre’. (...) En veu alta vaig llegir el missatge a l’orquestra i al cor i vaig dir: ‘Estimats amics, no sé quan tornarem a estar junts. Com un adéu de cada un als altres, podem tocar el final?’. I van contestar: ‘Sí, toquem el final!’ L’orquestra va tocar i el cor va cantar com no ho havia fet mai. Les llàgrimes no em deixaven veure les notes. M’acomiadava dels meus amics, eren com la meva família.
Quin moment tan emocionant! I quin contrast! Nosaltres cantàvem l’himne immortal a la fraternitat, mentre pels carrers de Barcelona i de moltes altres ciutats es preparava una lluita fratricida, que tanta sang hauria de fer vessar.