Velles idees i el valor de la descentralització

2019-10-18

Pel llibre Totes les lluites són una: tecnologies ètiques per a la transformació social, he escrit una introducció en dos capítols:

Operativitat

A principis dels anys 60 —i diuen les males llengües que amb l’ajut de l’àcid lisèrgic (LSD)—, es comença a concebre la idea d’una «xarxa galàctica» en què tots els ordinadors es podrien interconnectar. La idea neix al Massachusetts Institute of Technology (MIT) i es desenvolupa amb la Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA). La primera connexió entre ordinadors es va dur a terme el 1965 entre una màquina ubicada a Massachusetts i una altra a Califòrnia. El projecte ARPANET, publicat el 1967, és l’antecessor del que avui coneixem com a Internet, la xarxa de xarxes. També en els anys 60 es desenvolupa el sistema operatiu UNIX, escrit en el llenguatge de programació C i distribuït lliurement en les seves primeres edicions, cosa que va fer que altres l’adoptessin i adaptessin.

Els sistemes operatius més coneguts avui, com GNU/Linux, MacOS o Windows s’inspiren en el sistema UNIX. De fet, GNU vol dir «Gnu is Not Unix». En els 70, el Xerox Palo Alto Research Center inventa la interfície gràfica o GUI (Graphic User Interface), Apple i Microsoft copien la idea i creen els seus sistemes privatius. Apple va vendre un estil de vida basat en el disseny, i va començar a fabricar màquines amb sistemes operatius tancats anomenats MacOS, i Microsoft va aconseguir posar el seu sistema operatiu, també tancat, dins els ordinadors personals que altres fabricants de maquinari que no fabricava Apple. Però al mateix temps que uns copiaven i privatitzaven, naixia el moviment del programari lliure.

Protocols

Curiosament, i contràriament a les pràctiques actuals, en els anys 50 i 60 el programari era entregat com a part del maquinari perquè es pogués estudiar i millorar, i si es llicenciava, es feia sota domini públic. La majoria dels avenços tecnològics que es desenvolupaven a les universitats eren compartits obertament perquè no eren vistos com un producte sinó com una forma de cooperació científica. A partir del 74, el programari ha de tenir llicència i es comença a privatitzar, fent els avenços i la recerca més lents o privatitzant-la en empreses amb ànim de lucre. Als qui van voler continuar compartint el codi font dels programes se’ls va començar a anomenar hobbyists o hackers.

Poc abans, el 1972, la primera exposició pública d’ARPANET es duu a terme en la International Conference on Computer Communications, als Estats Units. El mateix any s’inventava el correu electrònic, un nou i revolucionari mitjà de comunicació que neix descentralitzat i estàndard. L’any següent es donava a conèixer el protocol que faria connectar les màquines del que seria Internet, un protocol que avui anomenem Transmission Control Protocol/Internet Protocol (TCP/IP). Mentre aquestes tecnologies es desenvolupaven a cavall entre les universitats i les institucions de defensa, un nou somni americà comença a prendre volada i es comencen a crear els nous imperis del capitalisme immaterial d’empreses com Apple i Microsoft.

Narrativa

I és en els 80 quan es comencen a dibuixar les noves regles del joc: el protocol TCP/IP esdevindria un estàndard i s’implementaria el 1983, el mateix any que s’inicia el projecte GNU, que aspirava a crear un sistema operatiu lliure (fins als 90, amb la fusió del Kernel de Linux no es podria parlar de distribucions o sistemes operatius GNU/Linux). El 1985 passen coses ben diverses: surt el primer Windows i apareix en escena la Free Software Foundation amb la llicència copyleft, que possibilitaria l’existència de les llicències GPL i l’AGPL. Aquestes llicències garanteixen que un programa que ha sigut creat lliure pugui ser modificat sempre que es llicenciï sota la mateixa llicència, garantint així la llibertat tant de l’obra original com de les seves obres derivades.

A més, també el 1985, la Donna Haraway publica «A Cyborg Manifesto», que, juntament amb el feminisme francès de la tercera onada i el postestructuralisme, va inspirar el ciberfeminisme dels 90, un moviment que veia la tecnologia com una eina d’empoderament no només utilitari sinó també conceptual, posant en joc construccions socials adquirides, reivindicant la diversitat i l’equitat. Fins a mitjans dels 70 hi havia força representació femenina en camps de ciències de la computació, però després, quan casualment les tecnologies digitals comencen a donar molts diners, es cou una certa cultura de l’estereotip que fa que, socialment, es desencoratgi les dones a interessar-se per l’enginyeria, les matemàtiques o la computació.

En una narrativa de young urban professionals (yuppies) que cotitzen en borsa, les dones es tornen cada cop més figurants, acompanyants, objectes complementaris. I la televisió i el cinema reforcen aquests estereotips. Però tota cultura té la seva contracultura, i si bé en els 80 es posen de moda els yuppies de Wall Street, també neix el ciberfeminisme i el cypherpunk, moviment que reivindica un canvi polític en la defensa de la privacitat i del xifratge de comunicacions. A mitjans dels 80, a més de desenvolupadores i investigadores, altres persones ja feien ús del correu electrònic i del protocol TCP/IP per a les seves comunicacions diàries.

Poc després, el 1989, s’inventa la web (la world wide web), i l’any següent el primer navegador web, l’eina indispensable per a accedir als continguts de la web. Els cercadors, les eines que ens permeten fer cerques d’informació, van aparèixer el 1994, any en què s’accepta el terme «Internet» com el sistema d’informació global que interconnecta màquines, possibilita noves comunicacions i fa accessible, tan de manera pública com privada, serveis d’alt nivell gràcies als protocols TCP/IP.

Visió

El 1997 la Internet Society publicava un article titulat «Breu història d’Internet» que sentenciava: «Si Internet s’entrebanca, no serà perquè ens falti tecnologia, visió o motivació. Serà perquè no podem fixar una direcció i caminar col·lectivament cap al futur». Més de vint anys més tard, podem dir que Internet no s’ha entrebancat sinó que hi ha hagut un canvi de paradigma que ha fet adaptar el capitalisme clàssic mentre les classes menys adinerades continuaven lluitant per la seva supervivència i no les han vist venir. La depredació, avui, no s’efectua sobre objectes o cossos físics sinó sobre conceptes abstractes que són immaterials, com el programari, els algoritmes o les dades. El capitalisme s’adapta i nosaltres anem tard. Però val més tard que mai, diuen, i és per això que des dels 80 també la contracultura s’organitza per a dir-hi la seva.

Des del 1984 se celebra el Chaos Communication Congress a Alemanya, que proposa conferències i tallers tant teòrics com pràctics. A partir del 1998 es va començar a celebrar el Hackmeeting, un esdeveniment autogestionat que també congrega la comunitat del programari lliure. Va començar a Itàlia i, amb els anys, es va anar escampant per Espanya i altres països d’Amèrica Llatina (Argentina, Mèxic, Xile i Bolívia). A Catalunya, des del 2015, se celebra el Congrés de Sobirania Tecnològica, conegut com a Sobtec, una trobada que va néixer com a resposta a l’arribada del Mobile World Congress i que des del 2018 se celebra a la Lleialtat Santsenca.

El 2017 la Free Software Foundation Europe (FSFe) llançava la campanya «Public Money, Public Code» per instar les institucions europees a publicar el codi del programari que es desenvolupa amb diners públics. Si ho paga la ciutadania, és de la ciutadania, i no hi podríem estar més d’acord. És per això que la CELS, a finals del 2017, es va adscriure als principis d’aquesta iniciativa signant el manifest. I, evidentment, tot el que es desenvolupa des de Lleialtec té llicència lliure. Però lliure no és gratis. Una cosa és que una obra pugui ser estudiada i modificada per al bé comú, i una altra és desmerèixer la feina dels altres. Free, en anglès, vol dir al mateix temps lliure i gratis. I aquí és quan arriba la confusió del preu i el valor. La majoria del programari lliure és gratuït quant a preu: ni es paga amb diners ni es paga amb dades personals. A priori, podria semblar que el programari lliure no és rendible perquè «no val res», però som davant d’un canvi de paradigma socioeconòmic que demostra tot el contrari. Hi ha empreses que ja fan servir el programari lliure com a valor afegit als seus productes i serveis. Després d’innombrables escàndols de les grans corporacions tecnològiques, l’ètica comença a posar-se de moda en els entorns digitals i cada cop es vetlla més per integrar solucions de programari lliure tant en empreses com en governs.

Professionalitat

El programari potser és gratis, però la feina d’adaptar-lo, instal·lar-lo, mantenir-lo i combinar-lo amb altres tecnologies no ho és pas. I per això hi ha innombrables professions relacionades amb les tecnologies que tendim a desconèixer i desmerèixer dient que algú és «informàtic».

Algunes professions serien: administradores de sistemes, desenvolupadores de programari, administradores de xarxes, enginyeres de programari per a ordinador o per a programari mòbil (que són dues arquitectures diferents), administradores de bases de dades, dissenyadores de pàgines web, enginyeres de maquinari, instal·ladores i reparadores d’equips, analistes de dades, tècniques en electrònica, i un llarg etcètera de professions que ja existeixen o que encara estan per inventar. Així i tot, no només les professions informàtiques requereixen coneixements informàtics: cada cop més feines requereixen coneixements amb relació a tecnologies digitals, i anirà a més tal com va passar amb la primera Revolució Industrial.

El que ben segur no és gratis és el maquinari i els sous. Les GAFAM donen feina a milers de persones que cobren perquè les empreses en qüestió guanyen diners amb les dades de les seves usuàries. Les dades, per tant, generen valor. I si no els donem valor nosaltres, ben segur que algú ho farà per nosaltres de manera molt lucrativa. A més, totes aquestes ingents quantitats de dades que acumulen aquestes empreses, se centralitzen en granges de servidors que costen molts diners i consumeixen gran quantitat d’energia.

I a sobre, l’acumulació d’informació en plena societat del coneixement, fa bascular la balança a favor de les empreses i en contra del bé comú. És més, la centralització de la informació per part d’empreses privades lucratives no és saludable per cap anomenada democràcia. I els abusos de poder comencen a aflorar en la manipulació de l’opinió pública, en la censura, en l’homogeneïtzació. En canvi, en sistemes descentralitzats, el que aflora és la intel·ligència col·lectiva, la diversitat, l’autonomia, l’esperit crític i el respecte.

Accions

Per a posar fi a la distopia que vivim en aquests inicis de segle, cal fer costat a tecnologies ètiques. Si abandonem les eines privatives, no només serem lliures en l’àmbit individual, sinó que ens farem respectar com a societat transformadora i resilient. Si reclamem tecnologies ètiques, a més de vetllar pels nostres drets digitals, fomentarem la creació de nous llocs de treball, de nous projectes i entitats, de noves oportunitats per a crear tecnologies adaptades a necessitats reals i no productes i serveis que fomenten els biaixos i la depredació humana.

Volem una economia realment solidària, holística, que té en compte naps i bits, que tant vetlla per consumir productes de pagès com informació nutritiva. I això és el que intentem fer des de la Lleialtec perquè creiem fermament que l’economia és gestió de recursos i que en una societat tan digitalitzada, les tecnologies ètiques són una qüestió de consum responsable. I per primer cop en la història de la humanitat, el recurs més valuós del planeta (les dades) no es pot prendre per la força. Per primer cop en la història de la humanitat, tenim el poder de canviar el món prement botons de forma «automàgica»… En última instància, som nosaltres, com a individus, que decidim on fem els clics, però el capitalisme se les empesca perquè els vulguem fer a casa seva, nodrint-se així de les nostres dades i les de les persones a qui apreciem.

Defensem els nostres drets digitals! Descentralitzem-ho tot!