Rimeics desestimats: La isla de las almas perdidas
RIMEICS: Cicle de cinema de Ciència-Ficció
Rimeics desestimats
La isla de las almas perdidas (1932)
Títol original The island of the Lost Souls
Dirigida per Erle C. Kenton.
L’any 1896 H.G.Wells publicava The island of Dr. Moreau (L’illa del Doctor Moreau), una novel·la de ciència ficció adaptada al cinema, amb més o menys fortuna, en tres ocasions. La pel·lícula que ens ocupa és la primera de les adaptacions de la novel·la, de l’any 1932.
Edward Parker (Richard Arlen) és un nàufrag rescatat per un vaixell que transporta tota classe d’animals. Degut a les desavinences entre Parker i el capità del vaixell, el nàufrag és obligat a desembarcar amb els animals en una illa que no apareix a cap mapa. L’illa és propietat del Doctor Moreau, un cièntific fred, elegant i en plena possessió de les seves facultats mentals que provocarà una profunda dialèctica entre l’ésser humà i el poder i els límits ètics de la ciencia: el doctor en qüestió es dedica a convertir animals en homes i crea tota una població d’homes-bèstia que obeeixen la llei de l’illa que el Doctor Moreau imposa a cops de fuet.
La seva obra més perfecta és l’única dona creada a partir d’una pantera, Lota, interpretada per l’exòtica debutant Kathleen Burke. El doctor convida al nàufrag a quedar-se a la seva illa amb intencions poc honestes, unes intencions que van ruboritzar la censura britànica de l’època. El film va ser prohibit fins al 1958 per considerar-lo “anti-natura”.
L’estètica expressionista a l’estil James Whale, -director d’obres com Frankenstein, de 1931 o L’Home invisible (The invisible man) de 1933-, es fon a la pel·lícula amb la visió “d’aquells que són diferents” típica de Tod Browning, director prolífic i responsable del clàssic Drácula, de 1931, interpretat per Bela Lugosi o Freaks (La parada de los monstruos) de 1932. El to torturat i el domini del joc d’ombres creen una atmòsfera estranya, de vegades asfixiant, reforçada pel personatge del Doctor Moreau, interpretat per un brillant Charles Laughton. Aquest actor va arribar a treballar amb directors tan coneguts com Cecil B. DeMille, James Whale, Ernst Lubitsch, Alfred Hitchcock o Stanley Kubrick. Tot i les seves més que evidents dots com actor (Billy Wilder va dir d’ell que era el millor actor de tots els temps), Charles Laughton va deixar una forta empremta en el camp de la direcció amb una sola pel·lícula: The night of the Hunter (La noche del cazador), de 1955, interpretada magistralment per Robert Mitchum.
Degut a la lliure interpretació que fa The island of the lost soulsde la novel·la, l’autor, H.G.Wells, va renegar d’aquesta adaptació, ja que es prioritzava sobre qualsevol altra cosa potenciar l’atmòsfera de terror i inquietut en una illa habitada per criatures monstruoses, sacrificant una reflexió més propera a les teories del bon salvatge de Jean Jacques Rousseau que conviden, més aviat, a una dialèctica entre societat i comunitat, entre naturalesa humana i identitat. Diferències apart, tant a la novel·la com a la pel·lícula, queda palesa la idea de reflexionar sobre els límits de la ciència, el jugar a ser Déu i a una curiosa revisió de les teories darwinistes.
L’obra de Wells ha estat adaptada en dues ocasions més sota el títol original de la novel·la, The island of Dr. Moreau. La segona adaptació o remake, data de 1977, amb Burt Lancaster com a Doctor Moreau i la tercera, potser la més desafortunada de totes, de 1996, amb una insípida interpretació del doctor per Marlon Brando.