L'agonia de la Plaça Catalunya

2014-04-19

Introducció

Aquest capítol és un monogràfic sobre la concepció, la construcció i la decoració de la plaça de Catalunya: una agonia que va durar 85 anys.

Al 1844, mentre encara hi havia les muralles que oprimien la ciutat i feia vint anys que el Passeig de Gràcia havia estat inaugurat, el Diario de Barcelona comentava que, al solar entre la muralla i el passeig es faria una plaça semicircular.

Tot va quedar en res i el pla Cerdà aprovat pel govern espanyol al 1854 no contemplava cap plaça. Passant del pla urbanístic del govern central, l’Ajuntament de Barcelona convoca, al 1858, un concurs per urbanitzar la plaça que guanya l’arquitecte municipal Antoni Rovira i Trias. El projecte suposava una monumental plaça rectangular quatre vegades més gran que l’actual. Però al 1860 una reial ordre imposava de nou el pla Cerdà.

Víctor Balaguer, encarregat de posar noms als nous carrers derivats del pla Cerdà, comenta al 1865:

(…) una vasta extensión de terreno que el público ha dado a llamar plaza y que las gacetillas de los periódicos y el vulgo han bautizado con el nombre de plaza de Cataluña. En el plano aprobado por el ingeniero Cerdà no existe semejante plaza, pero una y otra vez, con insistencia y tenacidad, ha pedido la prensa periódica que se establezca una plaza en aquel sitio (…) Todo induce a creer que acabará este sitio por ser la plaza de Cataluña que se reclama, y en este caso será una grande, vasta y espaciosísima plaza.

Com el pla Cerdà no contemplava cap plaça, alguns burgesos van començar a edificar-hi cases. La primera fou la Casa Gibert, que s’estigué, on avui hi ha les fonts de la plaça de Catalunya del 1861 al 1895. Sembla que en Gibert fou molt atrevit, ja que dins de muralla, tot quedava a prop i aquells terrenys, als barcelonins, els quedaven lluny. Per il·lustrar aquest fet: Ignasi Girona, fill del burgès Manuel Girona, que va fer construir el segon edifici de la plaça al 1863, a l’actual número 14. La seva família vivia al carrer Ample i van lamentar tristament “que ja no el veurien mai més”.

Una altra construcció que hi va haver al mig de la plaça va ser la casa Estruch, enderrocada el 1901.

En realitat, ningú sabia què fer-ne d’aquells terrenys i es van proposar nombroses urbanitzacions de caire monumental. A la Biografia de la plaça de Catalunya d’en Lluís Permanyer, trobem que al 1878 Domènec Call i Franquesa proposa:

(…) quatre enormes torreons rematats amb escultures al·lusives a cada una de les províncies catalanes i al bell mig un gegantesc monument a la patrona de Santa Eulàlia, voltat d’escuts i de fruits i productes de cada una de les províncies, i tot fent escorta a un homenatge escultòric a les glòries catalanes. Per si era massa senzill i breu el missatge, volia que els fanals, les reixes, les baranes i els bancs fossin dissenyats amb tota mena de simbolismes patriòtics i heràldics (…).

En aquella ciutat que creixia, la plaça va acabar essent un encreuament i punt de trobada. S’hi instal·laven barraquetes i xarlatans i, segons Apel·les Mestres, s’hi veien gegants i pigmeus, dones amb barba i vedells de dos caps. Ben aviat s’hi aixecaren luxosos envelats i, fins i tot, va allotjar el Circo Alegría.

El circ s’hi havia d’estar sis mesos i va acabar quedant-s’hi setze anys, del 1879 al 1895. De tots els artistes, el més popular fou el pallasso Antonet que, a més de ser molt graciós, era capaç de saltar per damunt de quatre soldats armats amb baioneta, sis elefants i dotze cavalls.

Una cosa més banal que produïa gran expectació era quan es donava de menjar als animals en directe: els barcelonins s’embaladien mirant com un elefant es cruspia un miler de llonguets.

Una construcció curiosa fou la del jardiner municipal Salvador Oliva, que al 1880 va erigir una gran instal·lació amb un paisatge interior amb el seu bosquet i turonet, cascada, palmeres i, fins i tot, un llac i un pont rústic. Devia fer molta patxoca, l’enginy.

Manos a la obra

El 14 de desembre de 1886, l’Ajuntament aprova el primer projecte que inclourà la plaça i l’any següent, tria el projecte de Pere Falqués per urbanitzar-la. L’obra era de tal envergadura que no va escapar de les sàtires de L’Esquella de la Torratxa que digué que era un projecte tan monumental que no cabia a la plaça. La sàtira de l’Esquella, criticant tots els projectes:

-1. Un de tant grandiós que no cabia dintra de la Plassa. -2. Un de copiat. -3. Un de ignocent. -4. Una pentinadora que arregla’l quinqué disposantse a pentinar a las parroquianas. -5. La eterna pesadilla de les columnes.

Es va pensar en projectar un hotel pels volts de la plaça per tal de recaptar fons per la urbanització del solar però, finalment, la idea es va arraconar. Més tard, al 1902, vindria l’Hotel Colón.

Tot i que una ordre reial del 6 de juny de 1889 aprovava la creació de la plaça de Catalunya, no va ser fins al 1898 que se’n precisà amb exactitud els límits i la seva disposició.

Per tal d’endreçar l’espai urbà no es van construir camins sinó que es deixà l’espai durant mesos als camins habituals dels barcelonins, que configuraren naturalment el traçat de la plaça i no els arquitectes ni els jardiners.

S’hi van posar unes rengleres de palmeretes nanes que foren batejades com “els apis” i que no van agradar a ningú. L’enginy dels barcelonins no tenia límit i també, quan van posar les palmeres al passeig de Colom, no es van poder estar de rebatejar-lo com el passeig de les escombres.

La plaça, però, era poc hospitalària al no disposar de bancs o zones d’ombra. Una mofa que en feia Maragall i que reprendrà Josep Pla fou ironitzar al respecte de l’aridesa de la plaça. Deia Maragall que per creuar-la només faltava un servei de camells.

A falta, doncs, de camells, hi havia òmnibus, tramvies, carruatges i els primers automòbils. Al cap vespre, sota la llum dels fanals, destacaven a la plaça els seus cafès, cerveseries i teatres. Primer s’obrirà el Gran Café del Siglo XXI, que era conegut com La Gàbia o La pajarera i que se situava al bell mig de la plaça. El local, molt popular, acollia les tertúlies de polítics, científics i artistes entre els quals figuraven, per exemple, el doctor Robert, Ramon y Cajal i Domènech i Montaner.

Com a curiositat, la luxosa Maison Dorée, que donava el toc “chic” neo-rococó parisí de moda a l’època. Inaugurada el 1903 al número 23 de la plaça, els burgesos i aristòcrates, amb cert punt d’esnobisme, hi celebraven el “five o’clock tea” a les set de la tarda.

En aquest luxós cafè-restaurant es va instal·lar la primera porta giratòria de la ciutat. Els barcelonins s’hi feien un embolic i no entenien la funcionalitat de l’invent. Tal era el desconcert que va acabar sorgint una llegenda urbana que deia que sota la porta giratòria s’hi havia instal·lat una màquina de moldre cafè al soterrani i que, el propietari, s’aprofitava del moviment del girar de la porta per moldre el cafè de franc.

Al 1915 Puig i Cadafalch fa un estudi de la plaça i resol la problemàtica del desnivell de cinc metres amb la solució estil Trafalgar Square. Tot i així, no se li encarrega oficialment el projecte fins al 1923. Al 1917 la revista Vell i nou publicava l’article “Urbanització i reforma de la Plaça de Catalunya”:

Ens diuen que la plaça de Catalunya, que avui és la més gran de Barcelona, amb el temps será la segona, la tercera o la quinta, perquè si Barcelona no té cap desgracia i va creixent com fins ara, que sembla que l’inflin, ha de venir un dia en que’s veurán places tant o més grans que la de Catalunya, que és una placa que podrá ballar al mig de les altres places que’s farán (…) i la facin voltar de pórtics amb grans columnes de pedra picada, tal com diuen que senyalava el projecte d’En Falqués, que nosaltres no l’hem vist i que diuen que era de les poques coses que estaven bé de les móltes que En Falqués havía fet i projectat en vida (…) El primer pas que l’Ajuntament va dar per anar a la moderna reforma de la plaça, que és una reforma que’ls barcelonins l’esperen amb deliri, va ésser engrandir el pas deis carruatges que va des del carrer de Fontanella al carrer de Pelai, que era mólt estret, i el segón pas que diuen que volen dar, és l’encárrec que diuen que han fet a En Puig i Cadafalc, perqué pensi una urbanització bona, bonica i barata, que agradi a tothom i que ningú hi tingui rés que dir, aixís és que estem esperant a veure qué fará En Puig i Cadafalc, que per cert fa mólt temps que, com arquitecte, no dóna senyals de vida, perqué veiem que no fa cap casa de les que feia copiant gótic i l’estil de transició del gótic al renaixement, amb aquella gracia que ell ho sab fer i que tothom li reconeix i això que té mólts enemics.

Dos anys després, al 1919 la revista Vell i nou reclamava:

Per l’amor de Déu! Arrangeu-nos d’una vegada la Plaça de Catalunya –de qualsevulla manera, de la manera més barata. Poc cal que rumieu durant anys i panys ni que pressuposteu quantitats fabuloses per endreçar aquell tros de ciutat, vosaltres, remenaires de cireres.

Primeres escultures

Al 1926 es posava la primera peça de la plaça, la font que dóna a Fontanella i representa el Naixement de Venus en una estructura arquitectònica de caire monumental com el gust de les dictadures de l’època requeria. El mur en pedra rere la Venus destaca per la rememoració de les fortificacions militars il·lustrades i les garlandes amb fruites i flors simbolitzen, amb l’aigua, la regeneració de la naturalesa.

El brollar de la font, que genera escuma, recorda al mite del Naixement de Venus. En la mitologia grega, curiosament un passatge ben escabrós protagonitza el naixement de la deessa de la bellesa i l’amor. Urà, el cel, no parava de concebre la Terra, Gea. Un dels seus fills, Cronos –o Saturn, el Temps-, per tal de venjar la seva mare, va tallar els genitals del seu pare amb una falç i els llançà al mar. De l’escuma dels testicles nasqué Afrodita, la Venus romana.

Poc després, sota la dictadura de Primo de Rivera, Puig i Cadafalch és apartat del projecte i es nombra a Francesc de Paula Nebot, llavors tinent alcalde, com a director del projecte de la urbanització de la plaça de Catalunya. Nebot va seguir el traçat de Puig i Cadafalch exceptuant una columna i un llac amb brolladors que havia d’estar al bell mig. El nou director va voler resoldre l’austeritat de la plaça amb l’embelliment escultòric i es va convocar un concurs limitat on es van presentar 90 obres, 28 de les quals segueixen a la plaça de Catalunya.

Alguns ultraconservadors pretenien crear una comissió per determinar la moralitat de les escultures que s’havien d’exposar a la plaça però la petició fou desestimada. Tot i així, l’Ajuntament va voler provar d’exposar una primera obra a la plaça per veure com reaccionava els barcelonins i va plantar a la plaça la segona versió en pedra de Tarragona, de Jaume Otero. L’original presenta un amoret damunt un dofí als peus de l’al·legoria.

Com a l’amoret se li veia la titoleta, es va decidir treure l’amoret i deixar només el dofí. L’al·legoria també fou revestida: inicialment es presentava tota nua però, a la segona versió, a Tarragona se li van tapar les parts pudentes amb un plec de draperia, com havien fet amb el Geni Català.

Tot i mutil·lada, la Tarragona d’Otero va causar tal enrenou que va haver de ser enretirada d’amagat i exiliada, per impúdica, als límits de la ciutat, on encara reposa.

També la Deessa de Clarà, Medalla d’Honor a la VI Exposició Internacional d’Art de 1911, fou objecte de la crítica puritana. Inicialment fou titulada Enigma. I, com que la bellesa i la maldat són sempre als ulls d’aquell qui mira, també fou titllada d’impúdica i retirada de la via pública.

Segons Lluís Permanyer a la seva Biografia de la Plaça de Catalunya, Carles Soldevila deia dels “carques”:

No entenc ben bé aquests senyors, però els planyo. Ah, com els planyo! Unes sensibilitats tan finament morboses! En tenen prou que el guix adopti una certa turgència per esdevenir malalts i en perill de pecat.

Aprofitant el tragí i l’enrenou de la decoració i la lluminària de la plaça de Catalunya en motiu de l’Exposició Internacional del 29, la Deessa es va tornar al seu emplaçament d’amagatotis, a trenc d’alba, unes hores abans de l’obertura del certamen. I finalment, allí quedà.

El règim franquista també la va trobar impúdica i la va fer tapar. Temps després es va tornar a descobrir. Abandonada a la polseguera, diuen que en Clarà, emprenyat, un dia es va posar a netejar-la. Un guàrdia que passava per allí el va confondre amb un operari i, veient com netejava la Deessa, li digué que ja era hora que algú es decidís a netejar-la, tan bonica com era. L’original està al vestíbul de l’Ajuntament des del 1982 i a la plaça trobem una còpia de Ricard Sala. La Deessa, però, no va entrar a concurs: va ser un encàrrec.

Des dels temps de l’Exposició Internacional daten, doncs, 28 de les 29 escultures que decoren la plaça. Sis són conjunts en bronze amb pedestal de pedra: quatre van dedicats a les quatre províncies catalanes i els altres dos simbolitzen la Saviesa i el Treball. Es presenten també dotze relleus en bronze disseminats per les fornícules de la plaça. Entre els relleus, trobem els escuts de les capitals catalanes, realitzats per Antoni Agramunt Marsal.

Decorant la font, trobem vuit escultures en pedra i, amb la Deessa i els amorets de la font que dóna a Fontanella, completen les 28 obres que féu fer l’Ajuntament per embellir la plaça dins el marc de l’Exposició Internacional de 1929.

Conjunt escultòric I

Les 29 escultures que decoren la plaça de Catalunya són les següents en el sentit de les agulles del rellotge i arrencant des de la confluència de la plaça amb la ronda de Sant Pere:

“Barcelona”, de Frederic Marès. GBPP[1]
“Montserrat”, d’Eusebi Arnau. RB[2]
“Figura femenina”, de Josep Llimona. RB
“Hèrcules”, d’Antoni Parera. RB
“Dona amb àngel”, de Vicenç Navarro. RB
“Tarragona”, de Jaume Otero. GBPP
“Font dels Sis Putti”, de Jaume Otero i Miquel Paredes. B
“Lleida”, de J.Borrell i Nicolau. GBPP
“Pomona[3] o “Dona amb imatge de la Mare de Déu”, d’Enric Monjo. RB
“L’esperit popular”, de Jaume Otero. RB
“Pastor de l’àliga”, de Pau Gargallo. RB
“Pomona” o “El Pla del Llobregat”, d’Enric Monjo. RB
“Sabiduría”, de Miquel Oslé. GBPP
“Deessa”, de Josep Clarà. Còpia Ricard Sala. Marbre blanc.
“Monument a Macià” de Josep Maria Subirachs. Bust de Josep Clarà.
“Trabajo”, de Llucià Oslé. GBPP
“Emporion”, de Frederic Marès. RB
“Montseny”, de Jaume Duran. RB
“Dona”, de J.Borrell i Nicolau. RB
“Pescador”, de Josep Tenas. RB
“Girona”, d’Antoni Parera. GBPP
“Maternitat”, de Vicenç Navarro. P[4]
“Noia”, de Josep Dunyac. P
“El Forjador”, de Josep Llimona. P
“Dona amb nen i flabiol”, de Josep Viladomnat. P
“Figura femenina”, d’Enric Casanovas. P
“Joventut”, de Josep Clarà. P
“Pastor del flabiol”, Pau Gargallo. P
“Navegació”, d’Eusebi Arnau. P

[1] GBPP: Grup en Bronze amb Peanya de Pedra
[2] RB: Relleu en Bronze
[3] Pomona, deessa romana dels fruits i, per extensió, dels jardins i horts. Pomona deriva de “pommus”, que en llatí és fruita o fruit rodó. D’aquí el pom de la porta, la poma, el pomelo, la pomme, la pomme de terre i el pomodoro.
[4] P: Pedra

Les escultures sobrants van ser disseminades per la ciutat. Quatre decoren la porta del Palau Reial de Pedralbes, com veurem més endavant; dues van anar a parar a Miramar: Fertilitat de Clarà i la Veremadora d’en Gargallo. Dues més a la Ciutadella, una de Dunyach i l’altra de Navarro. La ballarina d’Antoni Alsina tenia que decorar una de les fornícules de la plaça però era un dels nus que alterava més als puritans, així que fou traslladada a la font del Gat. Una altra obra del mateix artista, Els Bous de l’Abundància, tampoc va ser finalment posada a la plaça i, més tard, va anar a parar al parc de l’Espanya Industrial.

Si bé es va demanar als artistes certs encàrrecs, van fer una mica el que van voler i d’aquí que hi hagi figures que no s’acaben de copsar massa bé. Però res d’això passa a la Barcelona de Frederic Marès, on trobem l’al·legoria de la ciutat representada per Hermes, déu del comerç -i l’engany-, que amb la mà dreta sosté la roda dentada que simbolitza la indústria i amb l’esquerra, les brides del cavall, al·legoria del treball.

Dalt del cavall, una noia sostenint un vaixell en referència a la tradició marítima de la ciutat. Marès va ser un dels grans escultors del segle XX i a ell es deuen les restauracions de nombrosos monuments com el d’en Güell, en López, en Ramon Berenguer III o el Geni català.

Al costat de Barcelona, mirant al Tibidabo i decorant una fornícules de les pilatres, Montserrat, obra d’Eusebi Arnau. L’home que sosté la imatge de la verge sembla que al·ludeix a fra Joan Garí, llegendari penitent de Montserrat. L’escut que s’hi exhibeix és el de Lleida. Eusebi Arnau és un dels escultors més reputats del modernisme anecdòtic català juntament amb Llimona.

Treballà en l’ornamentació escultòrica del Castell dels Tres Dragons, del Palau de la Música, de la Casa Amatller, de la Sagrada Família i del Palau de Justícia i, entre moltes altres obres, va executar les al·legories del fonògraf, l’electricitat, el telèfon i la fotografia que s’exhibeixen als balcons de la Casa Lleó i Morera i les altres escultures desaparegudes al posar la boutique que avui presideix la casa i que encara molts barcelonins reivindiquen.

Josep Llimona esculpeix per a la plaça “Figura femenina”, que representa una noia aguantant-se la túnica que li llisca cos avall. L’acompanya l’escut de Barcelona. A una segona pilastra trobem “Hèrcules”, d’Antoni Parera amb l’escut de Girona: tot indica a un homenatge a L’Atlàntida de Verdaguer. De l’altre cantó de la pilastra, decora la fornícula “Dona amb àngel”, de Vicenç Navarro, que tenia certa predilecció pels àngels. L’acompanya l’escut de Tarragona.

Sobre dels Sis Putti trobem les al·legories de Tarragona i Lleida. L’original mutilada de Tarragona, en pedra, és la desterrada a la zona universitària juntament amb la Lleida de Fuxà. Otero va concebre una altra Tarragona que va ser executada en bronze i presenta atributs marítims i fruits de la terra. La Lleida en bronze fou executada per Joan Borrell i Nicolau, autor del Verdaguer del Passeig Sant Joan. Lleidetà de naixement, Borrell concep figures solemnes i s’especialitzarà en busts. L’al·legoria de la plaça no conté cap atribut que faci pensar en la província de Lleida i més aviat fa pensar en una maternitat en la que no es va posar massa sentiment.

La “Pomona” o “Dona amb imatge de la Mare de Déu” és obra d’Enric Monjo d’estil arcaitzant. “L’esperit popular” és de Jaume Otero i presenta una figura femenina força voluptuosa amb una branca de llaurer. Una mica més enllà el “Pastor de l’àliga”, de Pau Gargallo. A l’època, l’artista treballava en el cubisme i va executar obres de tall clàssic per satisfer l’encàrrec. També fou autor de Els Genets i Els àurigues originals de l’estadi. De l’altre cantó del pastor, “Pomona” d’Enric Monjo, que mira vers el Llobregat. En un esbós que es conserva de l’escultura, Monjo la va titular “El pla del Llobregat”, que li és més propi.

Conjunt escultòric II

A cada cantó de la “Deessa” o “l’Enigma”, reposen la Saviesa i el Treball, obra dels germans Oslé, que també executen les al·legories en bronze de la font dels Tres Mars. “Sabiduría” respona a l’Atenea grega, al·legoria de l’equilibri entre la raó i la força física. La deessa doma el cavall, símbol del treball, que amb una pota trepitja la serp, que en aquest cas, representa un gran mal, la ignorància. Atenea porta una victòria o niké en forma de figureta femenina alada.

“Trabajo” representa un home intentant dominar un cavall. A la mà porta un martell. A la iconografia clàssica el treball era representat per una muralla amb un ariet que obre pas a cops amb el lema Labor omnia vincit.

Més endavant es va representar amb una figura masculina que realitza un gran esforç, com la doma del cavall. Per simbolitzar el treball també es representaven homes amb els seus atributs de treball, com El forjador de Llimona.

Una quarta fornícula conté “Emporion”, de Marès, una dona amb un pit al descobert que sosté una gerra. De l’altre cantó, “Montseny”, de Jaume Duran. A l’última pilastra, “Dona”, de Borrell i Nicolau, que fa pensar en una versió lliure d’una clàssica “venus púdica”, que es tapa sortint del bany. A l’altre cantó del templet, “Pescador”, una al·legoria de la tradició marítima de Josep Tenas. L’últim grup escultòric en bronze amb peanya de pedra és “Girona”, tradicionalment lligada a l’agricultura i a la ramaderia, a la que al·ludeix el bou. L’obra és d’Antoni Parera.

De la vessant que dóna a muntanya, trobem vuit escultures en pedra. La primera, de Llobregat a Besòs, és “Maternitat”, de Vicenç Navarro; la segona, “Noia”, de Josep Dunyach tenia que ser posada en un altre emplaçament amb una altra del mateix artista titulada Deessa i que era molt més voluptuosa: representava una Venus mig nua amb una petxina a la mà.

Se suposa que per calmar els “moralistes” es va deixar la “Noia” i es va traslladar la “Deessa” al Parc de la Ciutadella. “El Forjador” fou una còpia en pedra del bronze de 1914.

“Dona amb nen i flabiol” o “Maternitat” és obra de Josep Viladomat, que també va fer l’estàtua eqüestre de Franco pel pati del castell de Montjuïc. L’escultura següent és “Figura femenina”, d’Enric Casanovas, format amb Llimona i que desenvolupà un estil mediterrani arcaïtzant.

Curiosament la “Joventut” de Josep Clarà, esculpida en pedra sorrenca, un cop acabada va ser enviada a les Tulleries de París fins que al 1929 va ser col·locada a la plaça de Catalunya. Al 1993 es va substituir per una còpia en pedra artificial, com també passà amb el “Pastor del flabiol”, que se situa just al costat i és obra de Pablo Gargallo. A Sarrià-Sant Gervasi podem trobar una còpia en bronze del pastor.

Per acabar, la “Navegació” d’Eusebi Arnau, una figura femenina que mira al Tibidabo i es presenta amb un timó de vaixell de vela llatina en honor a la navegació mediterrània. L’escultor va fer una altra obra sobrant per la plaça, La marina, que es traslladà al Palau Reial.

Concebuda pels ciutadans com un emplaçament anàrquic ple de vida, amb teatres, circ, un hotel de renom i envoltada de cafès-restaurant, a partir de Primo de Rivera i durant la dictadura franquista, la plaça serà ocupada per entitats bancàries i grans magatzems edificats amb gran opulència. A la plaça, al 1929, s’hi posarà un terra lliscós allà on abans, en un terreny terrós, jugaven els nens sota l’atenta mirada de les minyones. Per acabar-ho d’amanir, es van posar els coloms, que tant perjudiquen els vianants i l’estatuària pública.

Així doncs, tot fent comptes, la primera notícia sobre l’erecció de la plaça és del Diario de Barcelona de 1844 i la seva finalització data del 1929. En total, l’agonia de la plaça de Catalunya va durar 85 anys.