El Jardí Hespèrides i el segle XX
Jardí Hespèrides
Si bé són moltes les ubicacions suggerides pel Jardí de les Hespèrides, una d’elles se situaria per Cadis. Es diu que el situaven per la Península Ibèrica perquè era la terra coneguda més occidental, per on el sol es ponia. Més enllà del Jardí i de les columnes d’Hèrcules es trobava la Terra Incògnita i el Mare Tenebrosum. A la Península, també s’ha dit que s’hi ubicava l’Hades, els inferns.
Les Hespèrides eren unes nimfes encarregades de cuidar un arbre que donava com a fruit unes preciades pomes d’or. El jardí on hi havia l’arbre era custodiat per Lladó, un drac que no dormia mai i segons Robert Graves:
Tenía cien cabezas y hablaba con varias lenguas [i].
[i] GRAVES, Robert. Los mitos griegos 2. Tomo II. Madrid: Alianza Editorial, 2011. 600 p. ISBN: 84-206-4349-6. (Pàg. 100. Capítol 133. Apartat b).
L’arbre dels fruits d’or del Jardí de les Hespèrides era propietat de Tetis i aquesta el regalà a Hera per les seves noces amb Zeus, que era també el seu germà. Tetis és una titànide, germana de Cronos (Saturn) i, per tant, tieta de Zeus i Hera. A les terres de ponent, a la casa de Tetis, arriba cada vespre l’Àuriga solar.
Segons el culebrot mitològic, Zeus estava enamorat de Tetis però sabia que, del fruit de la seva unió, naixeria aquell quien el destronaria. I així, Zeus es va casar amb la seva germana Hera, que matava el temps fent la vida impossible a les amants i els fills bastards de Zeus, especialment a Heracles. Extrapolant el Jardí a l’imaginari cristià, aquest seria el Paradís: amb dones, pomes, serps i enganys.
Cap a mitjans del segle XIX, Joan Güell adquireix unes masies als terrenys que avui conformen la zona universitària, des del Palau Reial i els pavellons Güell fins al Camp Nou i des dels límits de la ciutat fins aproximadament al que ara és la plaça Pío XII.
Joan Martorell, mestre de Gaudí, construeix un palauet indià on ara hi ha l’edifici del Palau reial. Dins dels jardins del palau Gaudí va erigir una font dedicada a Hèrcules. Al 1918, Eusebi Güell, fill de l’empresari i polític Joan Güell, és nomenat comte de Barcelona i, en agraïment, regala el palauet a la Corona. L’actual Palau reial de Pedralbes tenia que ser la residència a Alfons XIII, però amb la República del 1931, l’Ajuntament hi munta el Museu d’Arts Decoratives i, a la Dictadura, Franco fa del palauet la seva residència barcelonina, que més que un palau, semblava el Pentàgon.
Els pavellons Güell, construïts entre 1884 i 1887, són la primera obra monumental gaudiniana. L’arquitecte compensa la senzillesa dels materials amb un estudiat ús del color i, a més de l’elegància decorativa, l’estructura presenta noves solucions estructurals d’arcs diafragmàtics entre voltes parabòliques. L’obra no només fou bella i funcional sinó una novetat arquitectònica revolucionària a l’època.
Tocant a l’avinguda de Pedralbes, en els terrenys del que avui és el Palau reial, Antoni Gaudí, amic d’Eusebi Güell, construeix les cavallerisses de l’antic palauet indià entre 1884 i 1887. Pocs anys abans, Jacint Verdaguer, havia dedicat La Atlàntida al seu amic Antonio López, sogre d’Eusebi Güell. A la mort de l’empresari, Eusebi encarrega a Gaudí un edifici en homenatge al seu sogre i el geni de Reus, per concebre la seva obra, es va inspirar en el cant segon de La Atlàntida i en els treballs d’Hèrcules.
En el seu cinquè treball, l’heroi grec havia de netejar, en un dia, uns estables que havien tingut tres mil caps de bestiar i feia trenta anys que ningú netejava. Fent servir el seu enginy i la seva força, Hèrcules, per netejar-los, va desviar un riu. D’aquí, les cavallerisses dels pavellons Güell que, en realitat, són una metàfora de l’obra titànica d’Antonio López, que va construir un imperi.
El treball de les cavallerisses va ser invalidat i Hèrcules en va haver de fer un altre: anar a buscar tres pomes d’or al Jardí de les Hespèrides. I així, Gaudí recuperà el cant segon de L’Atlàntida, titulat justament L’Hort de les Hespèrides, on Verdaguer interpreta lliurement les peripècies de l’Heracles grec, que anomena Alcides. En el pilar dret de la porta dels pavellons Güell trobem l’arbre dels fruits d’or. Sorprenentment, l’arbre està fet d’antimoni, un material molt tòxic, poc comú i molt venerat pels alquimistes.
Una obra cabdal de la alquímia, de principis del segle XVII, es titula justament “Currus Triumphalis Antimonii”, el carro triomfal de l’antimoni. L’autor fou l’alquimista i monjo benedictí Basilius Valentinus, que creia que l’antimoni era un remei per a totes les malalties. Estudis contemporanis han confirmat els experiments de Valentinus i, l’antimoni, seguint unes precises manipulacions, deixa de ser tòxic i es converteix en un remei molt eficaç per a moltes coses. Ja ho diu el refranyer: “la dosi fa el verí”.
Els textos d’alquímia, però, no són de fàcil interpretació ja que, per qüestions d’hermetisme, al llenguatge alquímic, es codificava la manipulació dels metalls en clau mitològica i, de vegades, molt críptica.
El símbol de l’antimoni sembla que representa els quatre elements que se sostenen per l’esfera, que simbolitza el cercle de la vida, la naturalesa, el món. Per això, en astronomia, aquest símbol és el del planeta terra. Si capgirem el símbol, n’obtenim un altre, “el mirall de Venus”, que avui associem amb el símbol femení per excel·lència.
Aquest símbol també el trobem vinculat a la iconografia egípcia on l’anj, símbol de la vida, era associat al déu “terrissaire” Jnum, “el que modela”, manifestació de Ra a la posta de sol, on els grecs situaran el jardí de les Hespèrides. Jnum crea l’humà i li posa l’anj al front per donar-li la vida.
Al misticisme judaic, un símbol i una lletra perduts permetien donar la vida. L’anj egipci es vincularà al caduceu d’Hermes i les dues serps enroscades, que també és relacionat amb el distintiu farmacèutic per excel·lència: la copa envoltada per una serp.
Hermes, protector de Dionís, déu vital romà associat a la fertilitat, la primavera, la vida; el caduceu, símbol de poder; i les serps, la saviesa, la regeneració. Amb tota aquesta parafernàlia sígnica, Gaudí, summament místic, sembla pretendre l’apoteosi d’Antonio López, el venerat sogre del seu mecenes i amic.
Els fruits d’or al jardí de Verdaguer són una metàfora de les riqueses del primer marquès de Comillas i estan simbolitzades per taronges enlloc de pomes. A la iconografia pictòrica renaixentista les taronges són símbol de riquesa, com és el cas dels Arnolfini. També eren conegudes com “les pomes d’Adam”, però el pecat se santificava amb el matrimoni cristià. A la versió del mite del jardí de Verdaguer, Alcides roba les pomes del jardí ell mateix. Diu Verdaguer al cant segon:
Mes cal (açó li deya socavantli una fossa) cal que, per ferli oferta plasent, del taronger que entre esmeragdes mostra sa fruyta d’or més rossa, n’arribes de puntetes lo cimeral á haver
Sota del taronger i just al costat de la porta, dins d’un octògon, hi ha una “G” decorada amb motius florals que al·ludeixen al prestigiós certamen on Verdaguer va guanyar el premi per la seva Atlàntida, els Jocs Florals. La “G”, evidentment, marca territori i potser també és la lletra que la tradició judaica diu que, junt amb el símbol, potser l’antimoni, es pot donar la vida. Per on entraven els carros de cavalls, trobem una porta de ferro forjat en forma de drac: és Lladó, el guardià del jardí, originàriament policromat.
El seu cos dibuixa les constel·lacions del Drac i d’Hèrcules i, la cua, la de l’Óssa Menor, l’estrella més brillant de la qual és Polaris, gairebé 2500 vegades més lluminosa que el sol i que es situa a més de 400 anys llum de la Terra. I perquè no hi hagi cap dubte al respecte del traç de l’Óssa, Gaudí n’assenyala les estrelles amb boles de punxes.
El mànec de la porta és la pota davantera del drac i es movia amb una sèrie de corrioles. En paraules de Joan Bergós:
(…) la boca oberta amenaçadora, les ales i les potes ungloses; una d’aquestes es mou espantosa quan es fa girar la porta, puix que això tensa una cadena que actua sobre la palanca.
El traç de la pota davantera correspon, amb pulcritud, a la genuflexió representada a la constel·lació d’Hèrcules. I amb la genuflexió, la reconciliació amb Hera i l’ascensió a l’Olimp, al paradís, per tota l’eternitat. Al seu onzè treball, Hèrcules va ser enviat a agafar tres pomes del Jardí les Hespèrides, que havia estat el regal de noces de Tetis a Hera, l’eterna perseguidora d’Hèrcules.
Ningú sabia on era el Jardí i Hèrcules va navegar en direcció ponent per les illes del Mediterrani, matant gegants i monstres. Finalment, l’heroi troba Nereu, que tot ho sap i en tot es transforma. El captura fins que aquest li diu on es troba el jardí.
De camí cap al jardí, Hèrcules allibera a Prometeu i, aquest, en agraïment, aconsella a Hèrcules trobar Atles per tal que recollís les pomes per ell perquè creia que les Hespèrides eren les seves filles. Prometeu va robar el foc de l’Olimp i el va donar als humans: d’aquí el seu càstig, que una àliga, símbol de Zeus, li mengi el fetge un dia rere l’altre. A l’època ja devien saber que si secciones un tros de fetge, les cèl·lules hepàtiques es reprodueixen fins a tornar-li al fetge la seva mida habitual. (A la imatge, Atles a l’esquerra i Prometeu a la dreta).
Atles fou un tità que va combatre contra el victoriós Zeus i aquest el va castigar a sostenir eternament el món sobre les seves espatlles. “ Aguanta’m un momentet la volta celest i et vaig a buscar les pomes, digué Atles a Hèrcules lliurant-se així del seu càstig. Quan va tornar amb les pomes, Atles no va voler tornar a sostenir el món sobre les seves espatlles i Hèrcules, que no només era fort i valent, sinó astut, li diu a Atles que s’està molt rebé aguantant el món i que n’està tant content, però “ deixa’m lligar-me les cintes del cap millor per tal d’estar més confortable…
I fruit de l’engany, inspirat potser per Hermes, Atles continuà sostenint el món sobre les seves espatlles i Hèrcules aconseguí les pomes d’or del Jardí de les Hespèrides mentre Zeus es meravellava del seu fill des de l’Olimp.
Segons l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, a la finca s’hi representen també les Hespèrides, el càstig de les quals fou ser convertides en arbres: un salze, un pollancre i un om, els arbres que decoren els jardins dels Pavellons Güell.
També l’Hera implacable està representada a les parets de l’edifici. La deessa tenia a les seves ordres el monstre Argos, que tenia cent ulls. Mort Argos, Hera col·loca els ulls del monstre a la cua d’un paó, que a partir de llavors, aquest animal està vinculat a la vigilància i és un atribut d’Hera. En un to cremòs, la façana dibuixa, curiosament, “els ulls dels paons”.
La porta per la que entraven les persones a la finca de la família Güell era més avall, baixant per l’avinguda de Pedralbes direcció l’actual Diagonal.
El mànec de la porta té forma de drac que sosté una clau i, a sobre de la porta, la inscripció resa: Hortus Hesperidum. Però per aquesta porta ja no hi passa mai ningú: és sempre tancada i dóna a l’aparcament de la UB.
Segle XX
Els camps que envoltaven la Barcelona fora muralla del segle XIX van configurar l’actual Eixample i l’antic camí de Jesús, avui dia nomenat el passeig de Gràcia, l’artèria principal del barri. A la imatge, el passeig a principis del segle XX.
Val a dir que, més que un passeig és un museu d’arquitectura a l’aire lliure que combina edificis de gran qualitat i diversitat artística. Farcit de boutiques de les marques més prestigioses, el passeig de Gràcia s’ha convertit en un dels carrers més luxosos del món.
La urbanització de l’antic camí que portava a la vila de Gràcia, independent fins al 1897, va ser pensada al 1821 com a conseqüència de les epidèmies que sofria una ciutat insalubre encerclada per les muralles i, de pas, per fer-els-hi la competència als veïns del passeig de l’Esplanada, el primer construït amb caràcter monumental.
L’actual passeig de Gràcia es va inaugurar el 1827 i era un centre d’esbarjo ple de cafès, sales de ball, restaurants, jardins i teatres. Al 1853 s’il·lumina el passeig amb fanals de gas. Els actuals, de Pere Falqués, són de 1906. A principis del segle XX el passeig de Gràcia es consolidarà com residència i domini de la burgesia adinerada, que es passejava a cavall i en automòbil.
En conseqüencia, l’Ajuntament convocarà nous concursos de fonts per decorar l’Eixample, que ja començava a dibuixar la monumentalitat que encara conserva: al 1900 ja s’havia enllestit la Casa Amatller, obra de Puig i Cadafalch.
Poc després, a ambdós costats, dues obres mestres de l’arquitectura catalana començaven a edificar-se: la Casa Lleó i Morera, de Domènech i Montaner i la Casa Batlló, de Gaudí.
Doctor Robert
La idea de construir un monument commemoratiu al doctor Robert sorgí poc després de la seva mort, al 1902. La primera pedra del monument al doctor Robert, obra de Josep Llimona, va ser posada el 1904 a la plaça de la Universitat. Després de sis anys de treball, el monument fou inaugurat entre una nombrosa assistència degut a la popularitat del personatge.
Bartomeu Robert fou metge, professor i polític. Com a alcalde de Barcelona va dimitir al 1899 per no haver d’aplicar uns impostos injustos a la població, en el que es coneix com el “Tancament de Caixes”: el govern espanyol pretenia compensar les pèrdues de les colònies d’ultramar amb els impostos que pretenia imposar a la ciutat.
A la imatge, una sàtira del diari l’Esquella de la Torratxa del 1899 titulada “La primera visita al metje (sic)”, on el doctor Robert visita la malalta Barcelona que pregunta:“Què li sembla que tinch?”. I el doctor respon: “Una desadministracionitis aguda, que no sé pas si’n sortirém”.
El monument, que reposa a la plaça de Tetuan, dibuixa una estructura piramidal formada per una gegantina base de pedra de regust gaudinià (de fet, s’especula sobre la participació de l’artista reusenc en l’execució del monument) que recorda al tipus de pedra de la muntanya del massís de Montserrat, gran icona del catalanisme.
Despullant el monument
Corona el conjunt un bust fidedigne del doctor Robert abraçat per “una musa d’Hermes” (al llibre Monuments de Barcelona) que sembla xiuxiuejar-li al doctor alguna cosa a cau d’orella. Envoltant el bust, dos conjunts d’estàtues, un en bronze i l’altre en pedra, es disposen sobre la base formant una mena de garlanda commemorativa.
L’element que uneix els tres conjunts és una gegantina senyera de bronze amb la creu de santa Eulàlia en associació al poble català i, de retruc, potser a Casanova i el seu penó. El que sí denota la creu és la posició de Barcelona al front de la catalanitat.
L’abanderat del conjunt és un jove poeta acompanyat pel Triomf, que Llimona representa en un adolescent nu que reposa la mà dreta a l’espatlla del poeta i enlaira l’esquerra brandejant una branca de llaurer. Entre el conjunt del poeta triomfant i el del poble català, trobem una figura femenina que al·ludeix al desvetllar de l’Esperit Català.
En un tercer nivell, sota l’atenta mirada del poeta abanderat i completant el dinamisme de l’escenificació, un pagès que, amb barretina i mig agenollat, s’aferra a la Terra amb la mà dreta i amb l’esquerra, es recolza en un ferrer. Probablement, representi un tribut a “la farga catalana”, un tipus de forja autòctona que simbolitzaria un merescut homenatge als artesans catalans.
El ferrer i un eclesiàstic llegeixen del mateix llibre. El religiós sembla explicar-li alguna cosa i, l’obrer, escolta atentament. Segons Bassegoda i Nonell, historiador català, el sacerdot representat a l’escena és un homenatge a Jacint Verdaguer, mort el mateix any que Bartomeu Robert i màxim exponent de la Renaixença catalana. Qui sap si llegeixen L’Atlàntida…
Poc més enllà, es representa un conjunt de gran dinamisme protagonitzat per un segador que simbolitza la Terra i el passat lluitador dels catalans: un record al “Corpus de Sang”. Llimona es va esmerar en l’execució del segador, que expressa una força vivificadora. Amb el tors nu i marcat, sosté amb la dreta la falç i, amb l’esquerra, fa el gest d’arrencar del terra “el mandrós”, que ajagut per terra, contempla la unió del poble.
La bandera i el mandrós van ser foses juntament amb les escultures del Saló de Sant Joan, avui desaparegudes, per fer-ne l’escultura que avui corona la basílica de la Mercè. Darrera del bust en marbre del doctor i, compensant la vigorositat del bronze, trobem una escena representada en pedra que simbolitza la faceta de doctor de Bartomeu Robert i la medicina com a remei.
A la dreta de la figura sedent que consola la nena que plora, trobem una al·legoria de la maternitat dolçament esculpida per Llimona. Rere la figura de la maternitat, uns infants s’arrauleixen desconsolats. A l’esquerra de la figura sedent, un grup de joves contempla l’escena, com aprenent d’ella. De retruc i molt delicadament, el monument és també un homenatge al paper de la dona a la societat moderna.
Per cert, el doctor Robert està enterrat al cementiri de Montjuïc.
Descoberta i nova ubicació
Al 1985, com el metro ja havia estat instal·lat i es patia per un esfondrament, el monument, que presenta unes dimensions i un pes a tenir en compte, va ser reubicat a la plaça de Tetuan. Curiosament, sota el monument a Robert, entaforada sota terra a la plaça, encara reposa la primera pedra, de 1910, d’un monument commemoratiu als catalans que van lluitar al nord d’Àfrica i que no va arribar mai a ser construït. D’aquí el nom de la plaça.
Acompanyant al monument del doctor, trobem una petita font dedicada a la sardana del 1921. Està tallada amb pedra de Montjuïc per Frederic Marès i presenta relleus noucentistes. A la font podem llegir un poema de Joan Maragall que diu que “la sardana és la més bella de totes les danses que es fan i es desfan”. Sota el franquisme, la inscripció fou esborrada.
Un crític mordaç fou Josep Pla que, referint-se al monument del doctor Robert de la plaça Universitat, va escriure:
Posar una excrescència grandiosa de moniato en un ambient semblant fa com una detonació.
Tot i així, enaltia l’al·legoria del Triomf:
una de les millors peces d’escultura produïdes en aquest país en els últims decennis.
Al 1940 el monument fou desmuntat pel règim franquista i va desaparèixer.
Tot xerrant amb el Pepe Encinas, fotògraf de professió, m’explicava com, a principis dels 80, en un enderroc d’un edifici del carrer Wellington, com si de la tomba d’un faraó egipci es tractés, van trobar amagat el monument del doctor Robert que es donava per perdut. Es veu que, un cop desmuntat, alguns funcionaris de l’Ajuntament van enterrar les escultures per tal que no fossin destruïdes, com ja havia passat amb la senyera i una de les figures.
Per acabar, quatre ratlles sobre Wenceslao González Oliveros, el governador civil que va fer retirar el monument del doctor Robert de la via pública. Temps després d’enretirar-lo, algú li va comentar a Wenceslao que el doctor Robert no era català, que havia nascut a Mèxic i, que el discurs de candidatura a la presidència de la Lliga Regionalista, Robert l’havia escrit en castellà perquè no sabia escriure en català. Wenceslao respongué:
¡Lástima no haberlo sabido antes!
Tongades de fonts
A principis del segle XX es convoquen nous concursos de fonts públiques menys monumentals que la del doctor Robert. Al 1911 s’encarreguen a Josep Campeny, nét del reputat escultor, tres fonts per embellir l’Eixample. Un any després s’inauguren la Font del Trinxa, a ronda Universitat-Pelai; la Font de la Granota, a Còrsega-Diagonal; i El Noi dels Càntirs, a la plaça Urquinaona.
Una segona tongada de fonts i obra de Eduard B. Alentorn, seran inagurades el 1915: La pagesa, a la plaça Letamendi; la Font de la Tortuga, a la plaça de Goya i El negret o La palangana, a Bruc-Diagonal.
Poc després, al 1920, la Comissió de l’Eixample encarrega a Marès la Font de la Sardana que, a diferència de les altres, va ser esculpida en pedra i ningú li va fer ombra fins l’arribada del doctor Robert.
A principis dels anys vint, també s’encarregaran la Font de la Caputxeta de Josep Tenas -abans a l’Arc de Triomf i ara al passeig de Sant Joan-Rosselló-, i una altra d’Àngel Tarrac que representa un noi nu titulada la Font de l’Efeb, a Diagonal-Bailén.
Diana i Pitarra
Diana
BCN dianaCom a curiositat, la plaça mutilada de la font de Diana, a la confluència de la Gran Via amb el carrer Roger de Llúria. Va ser esculpida nua per Venanci Vallmitjana al 1919 i, a diferència de les seves contemporànies, la font de Diana recupera aquell tradicional gust mitològic vuitcentista.
Tot i que se li va fer “vestir” la seva Diana, deessa de la caça i dels boscos, divinitat casta per excel·lència, Vallmitjana feriria igualment les sensibilitats d’alguns barcelonins: potser els mateixos que van mutilar els genitals del Geni català.
Després de la Guerra, la font va ser retallada per afavorir el trànsit. A la imatge, trobem la Diana coberta de blanc en motiu del Dia Mundial de la Pau de 1982 (del llibre Monuments de Barcelona).
Pitarra
A més de fonts decoratives, a principis de segle, també s’erigiran monuments Pitarracommemoratius que disseminaran per la ciutat una bellesa carregada de simbolisme.
Un dels monuments més criticats a l’època fou el de Frederic Soler, àlies “Serafí Pitarra”, iniciador del teatre català modern. Es va començar al 1896, un any després de la seva mort i, va ser inaugurat el 1906 a la plaça del Teatre, on havia estat la font de “la Barcelona Industriosa”, enderrocada el 1877.
El monument és d’Agustí Querol, escultor i polític que gaudia de la protecció de Cánovas del Castillo, president del govern en la “Restauració borbònica”.
El pedestal, que es una trona abarrocada de Pere Falqués i la posició distesa del Pitarra sedent, que eludia tota solemnitat, van suscitar molts comentaris. Tot i les seves crítiques artístiques, va esdevenir un monument molt popular. Al 1935 es pretenia el seu trasllat a Montjuïc, que no es va fer efectiu.
Aquí una conya de l’Esquella de la Torratxa respecte al monument. D’ell en va dir Josep Pla:
A Barcelona hi ha monuments deplorables, com el de Pitarra, a la Rambla, davant de l’entrada del carrer d’Escudellers.
Vist de perfil, Pitarra sembla assegut en un side-car grandiós, amb un capriciós respatller en forma d’onada a punt de cargolar-se –un side-car de rua de carnaval que després de donar moltes voltes pel Pla de les Comèdies s’ha aturat definitivament. No sé pas qui fou l’autor de la figura. El respatller, el construí també l’arquitecte Falqués, i ha resultat d’una magnífica solidesa. El monument és horríson, i, si no fos perquè Pitarra no hi té cap culpa i s’hi troba lligat sense voler, fins a l’extrem que fa l’efecte que li tremola la perilla de tanta nerviositat que té, el millor seria dinamitar-lo purament i simplement.
Manelic
Un altre monument que al·ludeix al món de la faràndula i que, al mateix temps, enalteix també la cultura catalana, és el del Manelic, als jardins de la Fundació Joan Miró, a Montjuïc. L’obra, en bronze, és de Josep Montserrat i fou inaugurada el 23 de maig de 1909. A la imatge, en Montserrat modelant en Manelic.
En Manelic és el personatge més popular de la Terra Baixa d’Àngel Guimerà, un dels dramaturgs catalans més preeminents. En Sebastià és un terratinent que s’entén amb la Marta. Com té molts deutes, es casa amb una pubilla de bona família, tot i que se segueix veient amb la Marta d’amagat. I com ningú vol ser el cornut que pagui el beure, ningú es vol casar amb la Marta.
Fan venir un pastor de la Terra Alta, en Manelic, amic d’en Tomàs, que parla de la Marta amb tanta devoció que en Manelic s’enamora d’ella sense conèixer-la. El pastor emprèn camí cap a la Terra Baixa i es casa amb la Marta. A la ciutat tothom es riu de la innocència d’en Manelic, que no les veu venir.
Finalment, gràcies a la Nuri, la Marta s’enamora d’en Manelic però en Manelic descobreix l’engany, mata d’un tret en Sebastià i ofega la Marta, tot fugint d’aquella Terra Baixa, símbol de l’engany i la corrupció.
Aquest és l’argument que ideà Guimerà, tot i que, finalment, a la versió publicada, en Manelic i la Marta fugen junts de la Terra Baixa.
Verdaguer
Un monument realment polèmic del primer quart del segle XX fou el de mossèn Jacint “Cinto” Verdaguer, erigit a la confluència del passeig Sant Joan amb la Diagonal.
L’erecció del monument fou sotmesa a concurs i, entre els finalistes, hi havia artistes de renom com Josep Clarà o Eusebi Arnau. Finalment, el projecte guanyador fou “Hesperis”, de l’escultor Joan Borrell i Nicolau i l’arquitecte Josep Maria Pericas. Els germans Oslé, que en un inici eren competidors de Borrell, van acabar esculpint els frisos del monument a Verdaguer. I tot i que la primera pedra es posà al 1914, no va ser acabat fins deu anys més tard.
El conjunt presenta una columna de 22 metres amb una estàtua de Verdaguer al capdamunt: està executada en bronze i medeix 4 metres d’alçada. La base del monument presenta un recinte circular tancat en el que els xiprers –arbres associats a la mort i molt presents als cementiris-, accentuen la verticalitat de la columna.
Els tres frisos de la tanca són dels germans Oslé que, com Borrell, tenen escultures a la plaça de Catalunya. Els frisos representen tres dels poemes de Verdaguer: Tres escultures en pedra de Borrell coronen la tanca: la poesia èpica, la lírica i la popular.
Jacint Verdaguer fou sacerdot de la burgesia benestant, acompanyava a l’industrial i marquès Antonio López en els seus viatges i està considerat el màxim exponent de la Renaixença catalana. El 1877, la Diputació de Barcelona otorga a Verdaguer un premi extraordinari per la seva obra: L’Atlàntida, el protagonista de la qual és Alcides, l’Heracles grec. Verdaguer morí de tuberculosi el 1902.
Mentre el gran monument d’estil vienès s’inaugurava amb la presència destacada d’Alfons XIII i Primo de Rivera, en senyal de protesta, una comitiva d’intel·lectuals catalans presidida per Àngel Guimerà, es va plantar a la tomba de Verdaguer, a Montjuïc.
Una ofrena floral resava: “A Mn.J. Verdaguer: els seus”. Segons el diari personal de Joaquim Renart, dibuixant i pintor:
A la inauguració, segons els diaris, no hi han assistit ni poetes, ni artistes, ni intel.lectuals, ni orfeons, ni escoles, ni societats patriòtiques i culturals, ni gent vinguda d’arreu de Catalunya, ni el poble, ni els amics, ni els qui amb el poeta místic tingueren tracte (…) Ja vindran temps millors.
Els intel·lectuals catalans no entenien com es podia erigir un monument a un poeta català mentre la llengua en la què havia escrit estava sent perseguida. Aquell mateix any moria Àngel Guimerà.
Dante i Pearson
Dante
Mai ha estat tradició a Barcelona commemorar monuments a estrangers (eximint el Doctor Robert). Tot i així, a principis del segle XX, es van erigir dos monuments a estrangers il·lustres.
El primer fou dedicat a Dante Alighieri, estadista i poeta florentí del segle XIII conegut per la seva “Commedia” (És coneguda i traduïda com “Divina Comèdia” però, inicialment, Dante la va batejar “Commedia” perquè, a l’època, una comèdia era una història que tenia final amable. Són deformacions pròpies del gènere literari).
No era ni és habitual commemorar estrangers, però va ser erigit el 1921 per celebrar el sisè centenari de la mort del poeta.
La figura del Dante que s’exposa a la plaça homòloga de Montjuïc, és una reproducció de l’estàtua de la plaça de Dante a Trento, obra de Cesare Zocchi. Tot i així, es desestimà la proposta del “Dante pensativo” de Jeroni Suñol i Pujol, que realitzà el 1864. Es conserva en bronze al Museo del Prado.
Pearson
Pearson fou un enginyer i industrial nord-americà que treballà en l’electrificació de Catalunya. El 1915 viatjava a Anglaterra en vaixell que va ser bombardejat per un submarí alemany.
Els socis del club Rotary van recollir els diners per erigir-li, al 1928, el monument que encara avui dia trobem a la plaça de Pedralbes, al costat del monestir.
El monument, obra de Josep Viladomat, és una senzilla fama sense ales però amb la tradicional corona de llaurer a la mà. Està executada en bronze i als peus hi resa una placa. La trobem a la plaça de Pedralbes.