L'Exposició Universal de 1888

2014-03-29

A mitjans del segle XIX s’havien erigit nombroses fàbriques i la ciutat estava en plena expansió industrial. Ja al 1835, el viatger francès Charles Didier va escriure que «Barcelona és a Espanya, allò que Milà és a Itàlia». Al 1862, el baró francès Jean-Charles Davillier digué de Barcelona:

És la segona ciutat i el primer port del Regne i ha estat anomenada amb justícia el Manchester de la Península». I deu anys més tard, el periodista i historiador francès Louis Teste deia que era «la més bella de les ciutats modernes, la més activa i la més rica d’Espanya.

En motiu de l’Exposició Universal de 1888, es pretén potenciar Barcelona més enllà de la seva dimensió industrial i s’impulsa l’erecció de la Barcelona moderna en la seva dimensió més tècnica i artística. Es porten a terme a la ciutat obres de complexa enginyeria urbanística, arquitectònica i escultòrica.

Per embellir el recorregut de l’itinerari que proposava l’Exposició es va remodelar l’enjardinament del Pla de Palau i s’il·luminà elèctricament el passeig de la Duana, -actual Avinguda del Marquès de l’Argentera-, el passeig Isabel II, el passeig de Colom i les Rambles. I s’il·lumina també amb gas la zona tocant a l’arc de la Gran Via.

Era època de tramvies, ferrocarrils i vapors i, per si fos poc, encara estaven per fer la futura plaça de Catalunya i el parc de la Ciutadella, les obres del qual havien estat adjudicades a l’arquitecte Josep Fontserè, primer director de les obres del parc. El seu projecte original inundava la Ciutadella de jardins més enllà de la seva antiga muralla en el que avui és zona de pas. El lema de Josep Fontserè era:

Els jardins són per a les ciutats com els pulmons per al cos humà.

La Ciutadella

Al 1885 l’Ajuntament va deixar a Fontserè sense fons per acabar l’Umbracle del parc. El mateix any, però, un empresari gallec, Eugenio Serrano, es planta a Barcelona i proposa celebrar a la ciutat una exposició com les que aleshores es feien a les grans capitals europees.

L’Ajuntament demana a Fontserè la tasca d’avaluar la viabilitat del projecte de Serrano i l’arquitecte emet un informe desfavorable especificant la manca d’espai i altres dificultats d’execució. L’informe de l’arquitecte no devia plaure a l’Ajuntament perquè poc després, Fontserè fou substituït per Rovira i Trias, aquell arquitecte escollit uns anys abans per projectar l’Eixample passant del pla Cerdà que imposava el govern central.

El projecte de l’Exposició Universal havia estat presentat per l’empresari gallec Eugenio Serrano de Casanova, rere del qual sembla que hi havia més d’un burgès català, com en Ramon Macaya i Gibert, que tenia un formós palau a l’actual Passeig Sant Joan construït per Puig i Cadafalch i que ha estat recentment restaurat. Com a curiositat, el capitell esquerra de l’entrada hi ha el propi Puig i Cadalch en bicicleta, que és com, a l’època, es desplaçava l’arquitecte per la ciutat per visitar les seves obres.

Dos mesos justos després de ser presentada la proposta de Serrano, aquesta s’aprova íntegrament i sense esmenes en un ple municipal. La imatge de l’esquerra presenta el primer esbós que presenta Serrano a l’Ajuntament, aprovat sense esmenes; la de la dreta, Serrano presenta un encara precari segon esbós. Un cop a càrrec de l’Exposició, Rovira i Trias també s’adona i denúncia les irregularitats de les obres del parc i la precarietat del projecte que l’Ajuntament aprovarà per recomanació de la Comissió de Governació.

Tot i així, les obres es paren al desembre del 1886 i, al febrer del 1887, una comitiva on hi havia també Macaya i encapçalada per l’alcalde de Barcelona Rius i Taulet, es planta a Madrid amb l’excusa de regalar una medalla a la reina pel naixement d’Alfons XIII. L’estratègica comitiva tornà amb la subvenció del ministre de Foment per a l’execució del certamen.

I així fou com l’Ajuntament es posà al front de l’Exposició Universal, una iniciativa privada que va arribar, ves per on, en ple caos urbanístic.

Per a l’execució de les obres, la ciutat va haver de fer en un any el que estava previst fer en dos i mig. Si la construcció de la Ciutadella de Felip V va ser una calamitat pels barcelonins, el seu enderroc i la construcció del parc fou un altre calvari que va tenir tres directors de projecte i va trigar gairebé vint anys a resoldre’s.

En l’Exposició la burgesia catalana va veure l’oportunitat, entre d’altres, de sublimar el concepte de “modernització” a la ciutat, que es va transformar ràpidament en la seva dimensió visual i significativa en comunió amb els requeriments polítics, estètics i culturals de la burgesia adinerada. No per casualitat es data el ressorgiment de l’escultura catalana al 1888. Barcelona fou, sens dubte, el major centre de producció estatuària de la península i, a més, la major part dels escultors de renom del segle XIX i principis del segle XX eren catalans.

Un cop l’Ajuntament pren el total control de l’execució de l’Exposició, Rovira i Trias també és apartat del projecte del parc que finalitzarà Elies Rogent, arquitecte de l’edifici de la Universitat de Barcelona que, per a l’Exposició, projectarà un Arc de Triomf allà on Fontserè hi concebia jardins. A la imatge, la planta definitiva del projecte per a l’Exposició Universal de 1888 al parc de la Ciutadella.

Un primigeni itinerari turístic

L’Exposició Universal de 1888 proposava un itinerari turístic que encara es conserva i que, evidentment, coincidia amb les obres d’urbanització, de tasconat i de decoració urbana. El recorregut es feia a peu i començava a la font de La Cascada del parc de la Ciutadella.

La imatge és extreta del llibre “Arquitectura i Ciutat a l’Exposició Universal de 1888”, que va encomanar l’Ajuntament a la Universitat Politècnica de Catalunya en motiu del centenari de l’Exposició. En ella trobem l’itinerari que proposava l’Ajuntament de finals del XIX.

Seguidament, un resum dels monuments principals que resten de l’Exposició ometent els arcs de triomf efímers i altres construccions enderrocades després del certamen. En el sentit de les agulles del rellotge, l’itinerari començava a la font de La Cascada i, fent un bon tomb, arribava fins l’Arc. trobem: 1. Cascada, 2. Prim, 3. Geni Català, 4. Porxos d’en Xifrè, 5. López, 6. Colom, 7. Güell, 8. Arc de Triomf, 9. Saló de Sant Joan.

Un cop passat l’Arc, el Saló de Sant Joan proveïa una catifa escultòrica amb els personatges catalans més rellevants de la història segons els organitzadors. Passat el Saló i les Estàtues del Progrés, s’arribava a La Cascada, on començava realment l’itinerari. Des de la font de La Cascada i travessant el parc s’arribava al monument al general Prim de la porta més situada a mar, on trobem les al·legories de l’Agricultura i la Marina.

L’itinerari sortia del parc per travessar el passeig de la Duana, -avui marquès de l’Argentera-, passar per la font del Geni Català, la Llotja i els Porxos d’en Xifrè –on hi ha el 7 portes des de 1838-, fins al monument a Antonio López, remodelat i enjardinat per a l’ocasió. López presidia la cruïlla més important del port, entre el passeig d’Isabell II i el de Colom.

Avui, el monument, desplaçat com el d’en Güell, ja no presideix la cruïlla sinó que reposa, més modestament, a la plaça que avui porta el seu nom. Passat el monument a Antonio López, l’itinerari de l’Exposició seguia a través del renovat passeig de Colom, presidit per l’Hotel Internacional projectat per Domènech i Montaner: tenia uns 5.000 metres quadrats, va ser construït en dos mesos i enderrocat després de l’Exposició.

Al final del passeig, s’arribava al monument a Colom i es pujava per les Rambles, on hi havia dos arcs efímers a cada punta de la Rambla dels estudis, just davant de la casa dels López, el Palau Moja, avui seu del Departament de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya.

Fent un petit incís, aquest Palau ha acollit a: Alfons XII, Joan Carles I (en qualitat de príncep), Jacint Verdaguer, Antoni Gaudí, Joan Güell i tota la parentela, ja que Güell i López eren consogres. Com a curiositat, a la sèrie “Plats Bruts”, els cognoms dels personatges principals fan referència a aquests dos industrials de la burgesia catalana barcelonina.

Passats els arcs i continuant les Rambles, s’arribava a la cruïlla amb la Gran Via de Les Corts Catalanes, on hi havia el monument a Joan Güell que, mirant de front a mar, presidia una cruïlla més de muntanya que en López. L’itinerari girava a la Gran Via direcció Besòs i seguia fins al que avui és la plaça de Tetuan. Per a l’Exposició es va posar un altre arc enjardinat dedicat a Isabel II, que va costar 50.000 pessetes (300 euros de l’època). Atravessat l’Arc, el Saló de Sant Joan i les portes del Comerç i la Indústria de Fontserè i Vallmitjana donaven, de nou, l’accés al parc.

Arc de Triomf

El tercer i definitiu director de projecte del parc de la Ciutadella va ser Elias Rogent i Amat, que projectà l’Arc de Triomf executat per l’arquitecte Josep Vilaseca. L’Arc va ser concebut com a porta principal d’entrada al recinte de l’Exposició, té una alçada de trenta metres i es presenta en una construcció neomudèjar de maó vist. A l’època, tot i ser concebut per restar-hi, es qüestionava l’arc com a element permanent més enllà de l’Exposició. Finalment, però, va quedar-se al seu emplaçament.

Curiosament, i en contraposició a l’habitual tarannà militar dels arcs de triomf, el de Vilaseca és de marcat caràcter civil: dedicat al triomf del progrés artístic, científic i comercial. El relleu de la façana principal, “Barcelona rep les nacions”, és obra de Josep Reynés i fou guardonada a l’Exposició amb una medalla d’argent. Josep Llimona va esculpir la façana posterior: “Recompenses”, representant el lliurament de guardons del certamen. El relleu del costat dret, obra d’Antoni Vilanova, és “Apoteosi de l’Agricultura, la Indústria i el Comerç”; i, finalment, el del costat esquerra, “Apoteosi de les Ciències i les Arts” és obra de Torquat Tasso. Als angles de les torres, hi ha dotze fames de Manuel Fuxà i Pere Carbonell. L’al·legoria de la fama és un element recorrent en la iconografia simbòlica i es representen com a figures femenines alades.

De vegades, porten a les mans corones de llaurer que simbolitzen el triomf –com les de Colom- i d’altres, les trompetes que anuncien i difonen el triomf. Les al·legories d’aquesta tipologia que acompanyen monuments commemoratius referents a l’àmbit militar s’anomenen victòries.

Saló de Sant Joan

Un cop travessat l’Arc de Triomf es trobava el Saló de Sant Joan, actual passeig de Lluís Companys, decorat amb vuit estàtues de personatges històrics. De fet, al 1873 i obra de Josep Reynés, l’estàtua en bronze de Roger de Llúria, almirall i conqueridor del segle XIII, ja va ser col·locada a la porta del futur parc. Per a l’Exposició, l’Ajuntament va encarregar set estàtues més en bronze d’igual grandària per decorar l’entrada i que anaven dedicades als següents personatges il·lustres: Guifré I “el Pelós”–comte del segle X iniciador de la dinastia del Casal de Barcelona, escultura de Venanci Vallmitjana. Un tercer personatge del Saló fou Ramon Berenguer I –apodat “el Vell”.

Com a apunt biogràfic, aquest personatge del segle XI, -amb la seva segona esposa Almodis de la Marca-, consoliden l’hegemonia del Casal de Barcelona. La quarta estàtua que decorava el Saló era la de Jaume Fabre –mestre d’obres del segle XIV a qui s’atribueix la construcció de la futura Catedral de Barcelona i la de l’església de Santa Maria del Pi. Un cinquè il·lustre era Bernat Desclot –cronista del segle XIII, obra de Manuel Fuxà. El sisè, Pere Albert–jurista i eclesiàstic del segle XIII, a l’època era la màxima personalitat en qüestions de ciència jurídica. El setè, Antoni Viladomat –prestigiós pintor català del segle XVIII i, finalment, Rafael Casanova –últim conseller en cap que morí al setge de Barcelona de 1714.

Si bé és al 1891 quan se celebra el primer homenatge a Casanova, com a segona data fundacional de la tradició, La Diada del 1897, on es va fer una acció ben simbòlica. Després d’un acte polític commemoratiu, un grup de joves va proposar fer una corona amb les branques de llaurer que decoraven la sala i portar-la a l’estàtua de Casanova, que en aquell moment encara era a l’antic Saló de Sant Joan.

Un cop la comitiva va arribar a l’estàtua, van trobar un policia a l’estàtua. En Ramon Duran i Albesa, que llavors tenia 14 anys, s’hi va enfilar pel darrera i li va posar la corona. Mica en mica, any rera any, cada cop era més gent la que se sumava a l’homenatge a Casanova, fins que l’11 de setembre de 1911 la concentració va ser tal que va acabar intervenint la policia, tot detenint a una trentena de persones.

En motiu dels dos-cents anys del Setge de Barcelona, l’Ajuntament va decidir traslladar l’estàtua de Casanova, obra de Rossend Nobas, al que encara avui és la Ronda Sant Pere i fins al segle XIX era part de l’antiga muralla medieval, on es diu que Casanova va caure ferit durant el setge. Josep Llimona va ser l’encarregat d’esculpir el relleu que decora el pedestal. El nou monument amb la vella estàtua va ser inaugurat l’11 de setembre de 1916, retirat després de la Guerra Civil i tornat a instal·lar a la Ronda Sant Pere l’11 de setembre de 1977 amb una gran manifestació d’un milió de persones envoltant-la.

Al canviar d’emplaçament l’escultura de Casanova, al seu lloc va ser posada la de Pau Claris –president de la Generalitat durant la Guerra dels Segadors- i obra de Rafael Atché de 1880, que va ser fosa en bronze i posada al seu emplaçament actual 1917. Les estàtues de Casanova, Desclot i Guifré van ser encarregades directament a Nobas, Fuxà i Vallmitjana; les altres van ser el resultat d’un concurs que va convocar l’Ajuntament: Fabre per Pere Carbonell; Viladomat per Torquat Tasso; Albert per Antoni Vilanova i Ramon Berenguer per Josep Llimona.

Per desgràcia, exceptuant les escultures de Casanova, Viladomat i Roger de Llúria -ambdues als seus emplaçaments originals-, les altres van ser foses després de la Guerra Civil per fer la imatge de la mare de déu de la Mercè dels germans Oslé que avui corona la Basílica de la Mercè.

Actualment, a l’antic Saló de Sant Joan, rebatejat passeig de Lluís Companys, trobem encara d’un cantó l’Arc de Triomf de Vilaseca i l’escultura de Pau Claris que substituïa la de Casanova, i de l’altre, les de Viladomat i Llúria que miren al parc. Enmig, una majestuosa estàtua dedicada de Francesc de Paula Rius i Taulet, obra de Manuel Fuxà i erigida el 1901 després de quatre anys de treball.

El pedestal i l’obelisc són de Pere Falqués, que també va dissenyar, entre d’altres coses, els fanals del Saló de Sant Joan i els de l’antic camí de Gràcia que encara es conserven.

Als quatre bellíssims medallons en bronze del basament s’hi representen, en baix relleu, les grans obres promogudes per Rius i Taulet: el monument a Colom, l’Exposició del 88, el parc de la Ciutadella i la Gran Via. L’al·legoria masculina simbolitza el Treball i la femenina, les Belles Arts. Pel pedestal també trobem símbols que representen les ciències i el comerç. Del cantó de l’obelisc que mira a l’arc, hi ha una fama alada i de l’altre, el solemne bust de Rius i Taulet, mirant a les portes del parc de la Ciutadella.

Progrés

De l’obra de Fontserè encara resten al parc de la Ciutadella: La Cascada, l’Umbracle i la projecció de les portes que donaven accés al parc amb les Estàtues del progrés, esculpides per dos escultors germans, Venanci i Agapit Vallmitjana, afins a aquell regust progressista de l’època.

Les dues escultures de la porta del davant de l’Arc representen el Comerç i la Indústria. L’al·legoria del comerç està representada per l’Hermes mitològic i porta tots els seus atributs.

Hermes –el Mercuri romà- era el missatger dels déus, a més de déu del comerç, dels viatgers i, en general de la comunicació, que en la seva pitjor vessant, trobem l’engany i la mentida, amb el que Hermes també era el protector d’oradors i lladres.

Els romans van subratllar la vessant comercial en l’assimilació del déu grec i, a la seva iconografia, li van afegir la marsupia, la típica bosseta dels diners que, en la iconografia cristiana, també sol representar al Judes traidor.

En l’imaginari popular, de Mercuri, déu del comerç, se’n deriven paraules com “mercat”, “mercader” o “mercantil”. La màxima que se li atribueix és: Labor omnia vincit, “el treball tot ho venç”. Quedant aquest déu en l’inconscient col·lectiu del món empresarial, des de fa més de trenta anys, s’entrega el prestigiós Mercuri d’Or, un premi a la qualitat dels productes de consum.

Hermes és presentat com un viatger, amb botes altes i pétasos, el barret d’ala ampla que usaven els viatgers per protegir-se del sol i de la pluja associat a Sant Jaume. Tan les botes com el barret eren adornats amb ales per la seva qualitat de missatger i viatger, sobretot entre el món dels vius i dels morts.

L’atribut més elemental d’Hermes és el caduceu, un bastó llarg que finalitza amb dues serps enroscades. Com s’ha apuntat anteriorment a la font de Ceres, la serp, ancestralment, per la seva transmutació de pell, era venerada com a símbol de la vida eterna i, per extensió, del coneixement. El caduceu d’Hermes era una arma indiscutiblement útil: tenia el poder de provocar la son o de deixar en vetlla a qualsevol. I per això, al caduceu d’Hermes associem els símbols farmacèutics. Els més vessats a teories conspiratòries reptilianes, veuen al caduceu l’estructura de l’ADN enroscada a ceptre del poder.

Destacar que s’ha associat a Asclepi o Esculapi amb el savi egipci Imhotep, un personatge del III mil·leni ANE. A la mitologia grega, Asclepi era un centaure que posseïa uns immensos coneixements mèdics i fins i tot podia ressuscitar els morts. Zeus el va fulminar amb un llamp i va ser deïficat. La seva filla, Higinia, és sovint associada a la salud pública.

De fet, en un inici, la copa envoltada per la serp, era una dona, representant Higinia. Més tard, en la icografia simbòlica, la figura femenina va ser substituïda per una copa que, sovint, es presenta envoltada per dues serps, com el caduceu.

A l’altre banda de la porta, acompanyant al déu del comerç i l’engany, trobem l’al·legoria de la Indústria, simbolitzant la ràpida expansió industrial barcelonina del segle XIX. En les exposicions que se celebraren a l’època arreu d’Europa es mostraren moltes idees de caire industrial i que promogueren diverses iniciatives empresarials. La indústria, doncs, també era símbol de progrés, modernitat i prosperitat. Les altres dues Estàtues del Progrés es troben a l’altra porta que dóna al marquès de l’Argentera: simbolitzen la Marina i l’Agricultura. Tal marquès fou qui va projectar l’actual edifici de l’estació de França per l’Exposició Internacional de 1929, obra de Muguruza.

La Font de La Cascada

Per decorar el parc, que amb penes i treballs s’estava construint a la Ciutadella, Josep Fontserè va projectar la font monumental de La Cascada, on hi col·laborà un jove Gaudí i que ha estat recentment restaurada.

La font del Château d’Eau del parc de Longchamps

La font fou començada el 1874 i inaugurada el 1881. Fontserè s’inspirà en la font del Château d’Eau del parc de Longchamps de Marsella.

Coronant la font de La Cascada trobem La quàdriga de l’Aurora, obra de l’escultor Rossend Nobas, realitzada en ferro colat i banyada en pa d’or.

L’Aurora llatina corresponia a l’Eos grega i simbolitza la sortida del sol. Al mite grecollatí Eos o Aurora era l’encarregada d’obrir les portes del cel d’orient per tal que el seu germà Helios, el sol, sortís amb el seu carro vers l’occident, en direcció on vivia Tetis, al Jardí de les Hespèrides. L’Arc del Carrousel de París Quint d’Esmirna, poeta èpic grec, presenta a Eos mateixa conduint el carro que era tibat per dos cavalls entre dues figures que eren Les Hores i recorrent l’arc del cel envoltada d’espurnes de foc. L’Aurora projectada per Fontserè s’inspira en la quadriga de l’època napoleònica que trobem davant del museu del Louvre de Paris sobre l’Arc del Carrousel.

Aquesta quadriga, però, va ser inspirada d’una altra més antiga que es conserva a Venècia, Els cavalls de Sant Marc. L’element central de la font de La Cascada simbolitza el naixement de Venus i és obra de Venanci Vallmitjana. Un apunt iconogràfic al respecte és el mite del naixement de Venus, la deessa de l’amor romana que correspon a l’Afrodita grega i, tibant del fil de la mitologia comparada, és una assimilació de la babilònica d’Isthar que simbolitzava la natura, la vida, la mort i l’amor.

El naixement de Venus ha estat representat en nombroses ocasions, tot i que una de les més conegudes és la pintura renaixentista de Sandro Botticelli. Les representacions artístiques del mite sempre tenen una connotació amable amb un puntet d’erotisme però, sovint, s’oblida la part més obscura i sanguinolenta del mite del naixement de Venus:

Urà, el cel, era un gran copulador i no parava de concebre amb Gea, la Terra: nit i dia “hi estava a sobre”. El seu fill Cronos, -el Saturn grec, el que serà pare de Zeus-, el castra i llança al mar els seus genitals, d’entre l’escuma dels quals, apareix la bella Afrodita –la Venus grega-, sobre una petxina. Desembarca a l’illa de Xipre gràcies als zèfirs, els vents que la porten fins la costes de l’illa, on és rebuda per les estacions. A la Cascada de Fontserè trobem una altra figura mitològica, la Dànae de Joan Flotats. Dànae significa en grec “seca” i fou una mortal a qui el seu pare, Acrisi, va tancar en una càmera subterrània de bronze vigilada per soldats. El progenitor volia evitar que la seva filla fos concebuda, ja que li havien vaticinat que el seu nét el destronaria.

Una història similar a moltes, com la trista història d’en Segismundo a La vida es sueño d’en Calderón de la Barca. Però Acrisi no va tenir sort. Zeus, com per variar, es va encapritxar amb la mortal Dànae i la va concebre en forma de pluja daurada.

De la seva unió va néixer Perseu, un altre heroi grec per excel·lència. Acrisi, tement el vaticini, va tancar la seva filla i el seu nét en un cofre que va fer llençar al mar. Finalment, però, són rescatats per un pescador. Manuel Fuxà executarà dos personatges mitològics més: Leda i Neptú. Leda també fou una víctima més de les fogositats de Zeus que, en aquesta ocasió, es transfigurà en cigne. Aquella mateixa nit Leda s’allità amb el seu marit i d’aquestes dues unions, Leda pongué dos ous: d’un nasqueren Càstor i Pòl·lux, associats a la constel·lació de gèminis, i de l’altre, Helena -la famosa Helena de Troia- i Clitemnestra.

Neptú és el déu del mar que els grecs anomenen Poseidó i sempre és representat amb el seu trident. Els genis que envolten a Venus i l’Anfítrite, deessa associada a les aigües tranquil·les, són de Josep Gamot; i els quatre grius brolladors, són obra de Rafael Atché. A l’itinerari turístic que proposava l’Ajuntament amb motiu de l’Exposició Universal de 1888 es començava, doncs, per la font de La Cascada i se seguia a través del parc, direcció mar, fins arribar a l’estàtua de Joan Prim.

De Prim a López

El monument és una estatua eqüestre de Joan Prim, militar i polític progressista que va facilitar la construcció del parc de la Ciutadella però a qui els graciencs no tenien cap apreci pel tema del sorteig de lleves i l’atac a Gràcia que el general va emprendre el 1870. A la imatge, el monument enderrocat –i firmat- per les Juventuts Llibertàries de Gràcia.

Tot i que l’estatua del general, obra de Lluís Puiggener, fou enderrocada durant la Guerra Civil, avui està al seu emplaçament original. A la base hi trobem dos relleus amb dues escenes militars de la vida de Prim: la retirada de Mèxic i la presa de Castillejos. La reconstrucció de l’escultura al 1948 a partir del seu motlle original en guix fou obra de Frederic Marès.

Deixant enrera el monument de Prim i les portes de mar presidides per les Estàtues del progrés, les al·legories de l’Agricultura i la Marina dels Vallmitjana, el primigeni itinerari turístic que l’Exposició proposava, seguia pel marquès de l’Argentera on hi havia l’imponent edifici de la Duana projectat al 1790 en un neoclàssic militar però amb detalls d’influència del rococó francès.

Després de l’edifici, hi havia la font del Geni Català. Passada la font, a la dreta quedava l’imponent edifici de la Llotja i, a l’esquerra, els Porxos d’en Xifré, un conjunt de cinc cases de 1837 que comparteixen un porxo neoclàssic amb motius mitològics i marins. El porxo és coronat per un rellotge amb una al·legoria del Temps. Als relleus dels porxos trobem figures al·lusives, un cop més, a Neptú i la Marina, a Mercuri, el Comerç i la Indústria, i també a Amèrica.

Al xamfrà d’allà on acabaven els porxos presidia el port el monument a Antonio López. Al 1883 encara no estava oberta la Via Laietana i tampoc existien l’edifici de Correus ni el monument a Colom però el de López presidia la façana marítima de la ciutat i gaudia d’una centralitat notòria entre la cruïlla del futur Passeig de Colom i el ja existent d’Isabel II.

El negre domingo

Nascut a Santander al 1817, Antonio López i López fa les amèriques i es converteix ràpidament en un home adinerat. Torna de nou a Europa i s’instal·la a Barcelona on fa amistat, família i negocis amb la burgesia barcelonina.

Funda, entre altres empreses: un banc, una empresa metal·lúrgica i una de vapors transatlàntics que, diuen les males llengües, que en el seu viatge cap a ponent, les naus recollien esclaus negres a Àfrica i els portaven cap a Amèrica per treballar en les explotacions. Aprofitant la tornada, els vapors venien carregats amb el cotó que després filaven a les fàbriques tèxtils. I d’aquí que l’estàtua sigués coneguda entre els barcelonins com “el negro domingo” i que fos enderrocada durant la Guerra Civil.

Serà reinstal·lada després en una còpia de Frederic Marès. Originàriament, l’escultura presidia el port de Barcelona entre el Passeig d’Isabel II i el de Colom. Antonio López va ser el primer marquès de Comillas, població santanderina on no per casualitat hi ha una joia del modernisme: El capricho, de Gaudí, amic també dels López.

El seu monument de Barcelona fou enllestit poc després de la seva mort i va ser encarregat als millors artistes del moment. L’arquitecte Josep Oriol Mestres, el favorit de la burgesia catalana, en va projectar el monument, que culminava amb una solemne estàtua en bronze de Venanci Vallmitjana. L’estàtua es va fondre als tallers de Pere Mir utilitzant peces de vaixells de la companyia transatlàntica creada per López.

Al pedestal trobem quatre relleus que representen les empreses del marquès: un va ser esculpit per Lluís Puiggener i simbolitzava el Crèdit Mercantil i el Banc Hispano-Colonial; un altre, va ser obra de Joan Roig i Solé i feia referència a les empreses ferroviàries; el tercer, de Rossend Nobas, representava la Companyia Transatlàntica i, l’últim, de Francesc Pagès i Serratosa, a la Companyia de Tabacs de Filipines.

L’estàtua va ser enderrocada durant la Guerra Civil. La revista “La Campana de Gràcia” va iniciar una campanya per fondre-la i fer-ne monedes per finançar institucions d’ajuda als pobres. Finalment, però, la CNT en va fer bales.

Franco, que havia fins i tot enviat una carta al Papa per fer beat el fill de López, va fer restaurar l’estàtua a Frederic Marès. La còpia, però, és de pedra i encara n’hi ha molts que l’enderrocarien si en tinguessin l’ocasió.

Seguint el passeig marítim es trobava el majestuós Gran Hotel Colón, de Domènech i Montaner, destruït després del certamen. Al final de l’edifici, el monument a Colom presidia el port i el principi de l’antiga ribera d’en Malla i caudal natural que anomenem les Rambles. La idea d’erigir un monument a Colom venia de llarg però no es va acabar de materialitzar fins a l’Exposició Universal de 1888.

Colom

Sembla que la idea de construir un monument al descobridor fou d’Antoni Fages i Ferrer, un burgès que havia fet fortuna a Amèrica i que, enlluernat per la figura de Colom, cada 12 d’octubre es vestia de 21 botons i celebrava tot sol la diada del descobriment.

Un dia que Fages era amb l’escultor Manuel Fuxà al seu taller, va aparèixer Carles Pirozzini, crític d’art i funcionari municipal que seria secretari de l’Exposició del 1888. Al·ludint a la suposada nacionalitat catalana del conqueridor i a la col·laboració catalana en el descobriment del nou continent, Fages degué convèncer Pirozzini i aquest a l’alcalde Rius i Taulet que, finalment, promourà la iniciativa del monument.

Tot i que el projecte ja va ser aprovat el 1874 i la primera pedra fou posada el 26 de setembre de 1881, la cosa no va acabar d’arrencar. Però, en motiu de l’Exposició Universal, el projecte es va revitalitzar. Per construir el monument, una Real Orden del 20 de març de 1886, cedia gratuïtament trenta tones de bronze procedent de material de guerra inservible. El mateix any, es van encarregar les estàtues, els lleons, els relleus i els medallons; i un any després, es resol el tema de l’ascensor, que va incrementar el cost previst inicial.

El monument pot ser considerat en si mateix un museu d’escultura a l’aire lliure. La composició combinava la pedra, el bronze, el ferro i el coure i, en l’execució del monument hi participaren escultors, arquitectes, enginyers, picapedrers, fonedors, traginers, i un llarg etcètera. Segons l’escultor Miquel Blay, el bronze permet expressar els més atrevits moviments mentre que, amb la pedra i el marbre, concebem actituds i gestos calmats, greus.

D’aquí que les estàtues de la base del monument siguin de pedra i els lleons, per exemple, de bronze. La totalitat del conjunt escultòric, obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas i Monravà, és de gran complexitat i va guanyar la Medalla d’Or de l’Exposició. El monument pot ser vist des de dues perspectives: de prop i de lluny, sobretot des del mar, cosa que accentua la seva preeminència en el perfil de la ciutat. L’estàtua del navegant mesura 7,20 metres i fou executada en bronze per Rafael Atché, que també s’encarregà de l’al·legoria en pedra del regne de Lleó.

Durant molts anys Colom va ser l’escultura més alta de la ciutat. Avui, però, el supera el crist del Tibidabo, que fa vuit metres justos. L’estàtua del navegant reposa sobre una gegantina semiesfera terràqüia amb una corona de príncep que simbolitza la unió del món; trepitja la meitat de la terra que ell descobrí i alça el dit vers el mar, tot i que s’ha discutit molt cap a on senyala. Hi ha tres hipòtesis al respecte: la primera i potser la més plausible, diu que es pretenia que Colom apuntés cap a Amèrica però que quedava lleig que assenyalés terra endins vers les Rambles, que es la direcció correcta on trobem el continent en línia recta. Així que, metafòricament, el van fer apuntar a mar; la segona hipòtesi diu que apunta a l’Índia, que és on, en realitat, ell pensava que havia arribat.

Curiosament Colom morí sense saber que havia descobert un nou continent. Si així hagués sigut, s’hagués dit Colòmbia i no Amèrica, nom que prové d’Amerigo Vespucio, cosmògraf italià del segle XVI que va determinar que, en realitat, la descoberta era un altre continent. El dit de Colom, però, no apunta a l’Índia sinó a l’illa de Mallorca, concretament a la platja de Sa Calobra i, és per això que, a la tercera hipòtesi, es plantejava que Colom senyalava a Mallorca perquè era mallorquí. Un bon embolic, tot plegat. Ara bé, sembla que no era genovès, que el cognom Colom s’escriu amb “M” -de Mallorca-, i que el navegant parlava malament el castellà.

Si de lluny Colom i pedestal semblen presidir la ciutat, de prop, l’estàtua i la columna, es perden en la llunyania i, la base del conjunt, acapara tota la nostra atenció. Per accedir a la part inferior del basament, hem de pujar unes escales envoltades d’uns lleons en bronze sobredimensionats.

Són vuit en total i van ser executats per Agapit Vallmitjana, gran especialista en estatuària animal i fill del reputat escultor Venanci Vallmitjana. Ancestralment, el lleó simbolitza el valor i fou associat a la figura d’un sobirà o d’un déu: és per això, que és un dels atributs de l’apoteòsic Hèrcules mitològic, un dels herois per excel·lència en la tradició de pensament occidental i molt especialment vinculat a la ciutat de Barcelona i a tot el Mediterrani en general. Estrictament, una apoteosi és la deïficació d’un mortal, i implica la seva ascensió al cel, al costat de Déu.

També a l’Apocalipsi 5:5 de Sant Joan, trobem que s’usa el terme “Lleó de Judà” per referir-se a Jesucrist. Segons la tradició hebrea, el Lleó de Judà era el símbol de la tribu de Judà, d’on descendia Salomó, tercer monarca i últim unificador del regne d’Israel. A l’Edat Mitja, els lleons es vinculen de forma emblemàtica al tron, al poder, i tot governant, per justificar la seva condició, ha intentat la seva entronització divina. I així, en la iconografia cristiana, els lleons es presenten sovint entre monarques i verges.

Els lleons apareixen també en qualitat de guardians d’edificis i monuments. A l’estatuària funerària, se’ls representa sedents sobre els sepulcres de personatges il·lustres sovint valerosos. A la base del monument a Colom, en trobem quatre sedents i quatre dempeus, alerta. Si ens fixem, dos dels quatre lleons vigilants, miren a Montjuïc i els altres dos, a la Ciudatella. D’ambdós llocs es va bombardejar la ciutat en més d’una ocasió i tots dos emplaçaments restaren, durant molts anys, a l’inconscient col·lectiu dels barcelonins com a símbols d’opressió i domini sobre la ciutat. Així doncs, en un nivell metafòric, sembla que els lleons vetllin pel monument, per la ciutat i per la catalanitat de la descoberta.

Un cop salvats dels lleons, al peu de la base del monument i a l’alçada dels ulls, trobem vuit relleus en bronze, executats per Josep Llimona i Antoni Vilanova, amb escenes de la vida de Colom. Els originals van ser robats dels seus emplaçaments i, amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, van ser substituïts per còpies de Fuxà, Carbonell i Tenas. Els relleus es disposen a la base del monument en un diàmetre de 17 metres i, entre les representacions, trobem els escuts d’armes associats a l’emplaçament on succeïren les escenes de la vida del navegant, que són les següents:

1. Colom i el seu fill demanant almoina a la porta del convent de Santa Maria de la Ràbida, a Huelva.
2. Colom exposant el seu projecte a Santa Maria de la Ràbida. El convent és a Salamanca i d’aquí, l’escut associat al relleu.
3. Colom és presentat als Reis Catòlics a Còrdova i d’aquí, l’escut.
4. El consell del convent de Sant Esteve falla en contra del projecte. Escut de Salamanca.
5. Trobada de Colom amb els Reis Catòlics a Santa Fe, l’escut associat al relleu.
6. Embarcament de Colom al port de Palos de la Frontera el 3 d’agost de 1492. Escut de Palos. Segons l’historiador Bilbeny, va sortir, en realitat, de la Pals gironina que, al segle XV tenia port i des d’allà, segons alguns textos antics, travessaren les columnes d’Hèrcules per dirigir-se a la Terra Incògnita.
7. Colom trepitjant terra descoberta i prenent possessió de les terres. Escut de Puerto Rico, primera illa a la que va arribar i que prengué sota el nom de “La Española”.
8. Rebuda de Colom a Barcelona pels Reis Catòlics. Escut de Barcelona.

Als quatre contraforts que conformen la base de la columna, trobem quatre al·legories sedents gegantines dels antics regnes sobre uns pedestals orientats als quatre punts cardinals. La del regne de Catalunya, -tècnicament un principat- en actitud victoriosa, mira a mar i és obra de Pere Carbonell –dit sigui de pas, curiosament, és la que sempre està més neta de totes quatre-; la del regne d’Aragó és de Josep Gamot; la de Castella, de Josep Carcassó i la de Lleó, d’Atché.

Sobre les estàtues dels regnes, caravel·les i grius sostenen els escuts i els contraforts formant una creu cristiana que simbolitza la fe del navegant. En un apunt conceptual, més endavant, a l’Exposició Intenacional de 1929, la ciutat vivia sota la dictadura de Primo de Rivera i tot allò que fes ferum de catalanitat, va ser aniquilat. Al fresc de la cúpula del Palau Nacional, avui seu del MNAC, trobem, per exemple, una altra interpretació dels regnes de l’estat. Pel dictador, els regnes d’Espanya eren Castella, Lleó, Aragó i Navarra. Ni rastre de Catalunya.

Als peus dels regnes, trobem les estàtues d’alguns personatges que van col·laborar en la descoberta del Nou Món, perquè en si mateix, el monument sembla commemorar la participació catalana a la descoberta del nou continent, com Antoni Fages i Ferrer ja proposava deu anys abans que es construís i que encara avui l’historiador Jordi Bilbeny reivindica.

A l’igual que les estàtues dels regnes, les dels col·laboradors il·lustres també foren esculpides en pedra per accentuar-ne la gravetat, la importància. Els personatges dels medallons que les acompanyen, però, queden representats en un sorprenent segon pla, com en una espècie de menyspreu artístic.

Originàriament eren de coure i es van malmetre. Més endavant van ser restituïts en bronze. Dels quatre grups escultòrics que trobem a la base del monument, els grups de Boïl i Margarit representen el triomf de la civilització i els de Santángel i Ferrer, la cooperació dels mitjans científics i materials.

1. Luís Santángel, de Josep Gamot

Fou un jueu convers tresorer de Ferran “el Catòlic” que va col·laborar, a nivell econòmic, en la primera expedició de Colom. La primera carta que el navegant envia des d’alta mar està destinada a Luís de Santángel. A la carta, Colom anuncia que està de retorn, que ha pres possessió de les terres conquerides i que porta amb ell alguns “souvenirs”, entre els quals, hi havia alguns indis natius americans que són portats a Barcelona. Santángel és l’únic personatge dels il·lustres que es representa sol: summament solemne, en actitud reflexiva, amb la caixa de caudals mig despresa i fent un tímid pas endavant.

Els actuals medallons en bronze que l’acompanyen són els dels Reis Catòlics. El de Ferran –II d’Aragó i V de Castella-, és obra de Francesc Pagès. El d’Isabel, d’Antoni Vilanova.

2. El grup del geògraf Jaume Ferrer de Blanes és obra de Francesc Pagès. Fou cosmògraf, escriptor, mercader i procurador reial, entre d’altres càrrecs i oficis, a més de cunyat de Ferran “el Catòlic” i conseller de Colom. Fou, per exemple, consultat per determinar la línia del Tractat de Tordesillas (1494) per la qual Castella i Portugal es repartien el món.

Els medallons que l’acompanyen són els dels germans Pinzón, que a La Tesi del Port de Pals de Bilbeny, residirien a Pals, farien incursions al port de Barcelona i fins i tot, serien jutjats.

Sigui com sigui, s’embarquen amb Colom. El medalló de Martín Alonso és de Rossend Nobas; i el de Vicente, de Josep Llimona.

3. El grup de Fra Bernat Boïl evangelitzant un indi americà és de Manuel Fuxà.

Boïl fou religiós i diplomàtic. Monjo del monestir de Montserrat i secretari de Ferran “el Catòlic”, que s’embarcà, com Margarit, en la segona expedició de Colom de 1493. Els medallons que acompanyen Boïl estan dedicats als marquesos de Moya o Moja, Andrés Cabrera i Beatriz de Bobadilla, títol concedit per la reina Isabel, íntima amiga d’infància de Beatriz.

El del marquès és obra d’en Fuxà i el de la marquesa, de Josep Carcassó.

4. El grup del capità Margarit va ser erigit per Eduard B. Alentorn.

Pere Margarit fou militar, cavaller, marí i conqueridor. Va embarcar-se en el segon viatge de Colom com a cap militar de l’expedició. Alentorn el representa dret amb un indi als seus peus: en actitud evangelitzadora, amistós però amb vestimenta militar. Quan Margarit va tornar d’Amèrica va denunciar el mal govern de Colom a les Índies, treient tot romanticisme a la descoberta. Els medallons que l’acompanyen són els de Juan Pérez i Antonio Marchena, frares franciscans de Santa Maria de la Ràbida, on Colom demanà asil. El de Pérez és d’Alentorn i el de Marchena de Pere Carbonell.

Entre les al·legories dels regnes i la pròpia base del pedestal, uns grius, i ja a la base de la columna, unes fames alades amb corones de llaurer que posen un peu sobre una mitja esfera que simbolitza el triomf de la descoberta de les noves terres. A la columna, la dedicatòria al navegant resa: “Barcelona a Colón/Gloria a Colón”. Al capitell es representen els honors a Colom i els continents del moment: Europa, Àsia, Àfrica i Amèrica. Oceania va ser un invent posterior.

La columna, d’ordre corinti, mesura 40 metres i és de ferro colat. Va ser muntada en sis peces de gran envergadura i, per alçar-la, es va fer un gran treball d’enginyeria, obra de l’arquitecte Juan Torras Guardiola, professor de mecànica aplicada. Per assegurar el basament en un terreny insegur guanyat al mar, es van fer uns fonaments de 5 metres, obra dels picapedrers Manuel Planells i Narcís Cortina. Per les dimensions del monument, la seva construcció fou tot un esdeveniment. Per primer cop, s’edificava una bastida gegantina que creava tanta admiració com basarda: pensem que la Torre Eiffel va ser inaugurada un any després de Colom.

La primera peça de la columna, de 32 tones, va ser muntada amb èxit entre calorosos aplaudiments. Menys els relleus i els medallons, la fosa del monument es va executar a Can Comas, l’edifici on havia l’antiga sala de ball “La Paloma”, al carrer del Tigre. El trasllat de Colom, per peces, va ser tot un esdeveniment ja que carros arrossegats per llargues rècules de cavalls transportaven el monument fins al Portal de la Pau. L’1 de juny de 1888, la titànica obra es va inaugurar amb la bastida. Des de la seva concepció i durant més de deu anys, es va obrir una recapta popular per pagar el monument que no va ser suficient. Finalment, l’Ajuntament va acabar pagant el monument amb la tributació pública.

Colom va costar al municipi més d’un milió de pessetes –uns 6.000 euros del segle XIX-, que no serien acabats de pagar pels contribuents fins a l’any següent. Com a anècdota, ja el dia de la inauguració, l’alcalde Rius i Taulet i dos periodistes van quedar encallats a l’ascensor. El monument ha estat restaurat en dues ocasions: al 1982 es va canviar l’ascensor i al 2009 es va dur a terme importants reforçaments dels fonaments i la columna. Per últim, com a curiositat, l’artesà Josep Cunillera va fer-li una sabata al Colom del monument. Amb 23kg de pes i més d’un metre de llarg, va entrar al llibre dels Guinness i es conserva al museu del calçat, a la plaça de Sant Felip Neri.

Si has arribat fins aquí és que has llegit el setè subcapítol de “Un primigeni itinerari turístic”, una ruta que va configurar l’Ajuntament de Barcelona per a l’Exposició Universal de 1888. Si vols continuar amb el recorregut turístic que proposava la Barcelona del segle XIX, continua a l’últim subcapítol dedicat a “Güell“. Si vols tornar a l’Índex de Barcelona: Bellesa i Oblit, podràs fer una ullada a tot el contingut.

Nota: Les dues primeres fotografies de Colom són del Pepe Encinas. Les vaig trobar al llibre “Monuments de Barcelona“.

Güell

En ocasió del certamen de l’Exposició de 1888 es va aprofitar per acabar alguns monuments iniciats abans, com el d’en López i en Güell, que presidia la cruïlla de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on avui hi ha la font dels amorets de Frederic Marès.

El d’en Güell era un monument ampul·lós, gairebé apoteòsic. A la imatge, el monument original de Joan Güell, posteriorment enderrocat. En Joan Güell i Ferrer, pare de l’amic i mecenes de Gaudí Eusebi Güell, va ser un empresari català que fou alhora director de La Caixa d’Estalvis de Barcelona, regidor de l’Ajuntament i diputat de les Corts espanyoles.

Estudiant les novetats tèxtils per Estats Units, va crear la fàbrica del Vapor Vell, al barri de Sants, que avui dia és una biblioteca. I el carrer on es troba el Vapor Vell, no per casualitat, es diu Joan Güell.

El monument a Güell que trobem avui, redissenyat per Marès, ni és tant opulent ni presideix la cruïlla. Més a l’estil del monument a Antonio López, amb estàtua i pedestal quadrangular esculpit, s’està discretament davant la font dels amorets de la cruïlla.

L’itinerari de l’Exposició, girava a la Gran Via direcció Besòs i seguia fins al que avui és la plaça de Tetuan. Per l’Exposició es va posar un altre arc enjardinat dedicat a Isabel II que encarava l’itinerari a l’antic passeig de l’Esplanada arribant a l’arc de Vilaseca, al Saló de Sant Joan i, de nou, travessant les portes del Comerç i la Indústria, a La Cascada.