Galceran i Geni
Galceran
Un monument que encara avui dia no ha entès ningú és el de Galceran Marquet, un personatge que l’Ajuntament es va treure de la màniga a l’últim segon. Aquesta font, de divuit metres, és el primer monument de ferro colat i, a l’època, fou un símbol de progrés pels burgesos i una cosa estranya per la resta de la població.
Es va inspirar en la columna napoleònica de la plaça Vêdome de París, tot i que Napoleó ja s’havia inspirat de la columna dedicada a Trajà de Roma. La fosa del monument va ser encarregada a Valentí Esparó i Giralt, conseller municipal i introductor de la fosa de ferro. La decoració escultòrica –columna, galeres, fanals i tritons-, fou realitzada per Josep Anicet Santigosa i Vestraten.
Al basament trobem quatre tritons sobre quatre monstres marins que fan de brolladors; el primer terç de la columna és un homenatge a la marina, on trobem al·legories militars i marítimes en baix relleu fins a les dues quilles que sostenen un fanal cadascuna. Al bell mig dels dos fanals, l’escut de Barcelona. Coronant la columna, un elegant capitell decorat amb quatre cavalls i altres ornaments.
Més amunt, l’estàtua de Galceran Marquet, vesteix a l’estil militar i porta una capa i el gorro de conseller; amb la mà esquerra sosté l’espasa i a la dreta, l’ordre que el disposa a partir en batalla. El model en fang de l’escultura de Galceran Marquet fou realitzat per Damià Campeny i a ell se n’hi atribueix l’autoria, tot i que la premsa no especificava l’autor i que a l’època, l’escultor tenia vuitanta anys; altres li han atribuït a Santigosa; i alguns, a un tal Tarrés. Confirmat queda, però, que és obra d’en Campeny.
Un apunt imperdible és el comentari de Manuel Angelón a la seva Guia satírica de Barcelona, de 1854. Diu Angelón del monument a la pàgina 36
En el centro de una columna muy pesada se ve una galera que sostiene unos faroles. Artísticamente considerado este pensamiento de la galera, merecería que su autor remara en ella.
El convent dels franciscans confrontant a l’actual placeta on trobem el monument, fou cremat en 1835 i l’any següent s’expropiaven terrenys a l’església en el que es coneix com a desamortització de Mendizábal. L’antiga plaça de Sant Francesc passarà a dir-se dels Ducs de Medinaceli ja que aquests havien cedit uns terrenys per ampliar la plaça on es van aixecar edificis particulars i el parc d’Artilleria, on després es construirà el govern militar.
La qüestió és que al 1849 es va voler construir una font monumental per decorar la plaça i per la proximitat del port es va pensar en una dedicació simbòlica a la història marítima de Barcelona. I van començar a forjar el monument que, en un inici, sembla que havia d’anar dedicat a Blasco de Garay, descobridor del moviment produït pel vapor d’aigua. L’Academia de les Bones lletres no veia amb bons ulls aquella dedicatòria i després de la polèmica i una mica a corre-cuita, es va decidir dedicar-lo a un ignot vice-almirall del segle XIV.
Geni
Com resen la dedicatòria i l’escut nobiliari, va ser erigida a José Bernaldo de Quirós, setè marquès de Campo Sagrado i capità general de Catalunya, que va promoure la portada d’aigües de Montcada en una època on l’abastament d’aigua era una de les grans problemàtiques de la ciutat. I des de 1856, la font al marquès de Campo Sagrado s’està a la plaça del pla de Palau.
El conjunt monumental de marbre importat d’Itàlia, el projecte del qual va ser examinat i aprovat en dues sessions de l’Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona, el 4 i el 20 de gener de 1852, va ser encarregat a l’escultor italià Fausto Baratta (1832-1904), ja que en aquella època es considerava que a Catalunya no hi havia escultors prou capacitats per a executar correctament obres públiques de certa envergadura [i].
[i] SUBIRACHS i BURGANYÀ, Judit. L’escultura del segle XIX a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994. 396 p. (Biblioteca Abad Oliva; 146). ISBN: 84-7826-577-5 (pàgina 203)
L’àngel que corona el conjunt amb l’estrella és una al·legoria del Geni, el català, concretament. Les quatre figures femenines del basament de la font del Geni Català simbolitzen les quatre províncies catalanes i les quatre boques d’aigua, els rius associats a cada província: Llobregat, Ter, Ebre i Segre. El projecte del monument és de l’arquitecte Francesc Daniel Molina i les estàtues dels germans Baratta, uns marbristes italians instal·lats a Barcelona. Pocs dies després de ser exposada, probablement algun “rosega altars”, en va mutilar els genitals i es va haver improvisar un plec de draperia.
Quan en Frederic Marès la va restaurar després de la Guerra Civil, hi va deixar el tapall que fou retirat als anys vuitanta. La fotografia del Geni és dels anys vuitanta. Avui, el monument, titoleta inclosa, ha estat completament restaurat.
Curiosament, però, el que havia d’anar a la plaça era un monument a la monarquia borbònica:
La primera idea de dedicar un monumento a la reina Isabel II en la plaza de Palacio data de mediados de los años treinta. El Archivo Histórico de la Ciudad de Barcelona conserva dos proyectos relacionados con esta empresa (…)
Al 1831 es va posar a la plaça una escultura de Ferran VII que va ser enderrocada a la bullanga d’agost de 1835. Diu Fontbona que l’obra del francès Chardigny de Monge va inaugurar dues coses efímeres: els monuments laics en bronze i el costum d’encarregar les obres de compromís a escultors estrangers.
En motiu del natalici del futur rei Alfons XII, es va pensar dedicar la font a la reina i al seu infant que, aquell moment, no es podia saber si era nen o nena. El projecte de Francesc Daniel Molina, però, presentava caràcter de font i els acadèmics no ho acabaven de veure. Pocs després, Molina presenta una proposta alternativa que sí va plaure als acadèmics:
Se remata la fuente con una alegoría que simboliza el natalicio de la Princesa de Asturias, representado por un Genio que sostiene con su derecha una estrella, astro de luz vivificante del pueblo español, aparecida en el horizonte de esta magnánima nación, cual estrella benéfica que aparece por toda la monarquía sus luminosos rayos, y con ellos la paz y la prosperidad del comercio, de la industria y de las artes, reflejando al propio tiempo, las esclarecidas dotes, y eminentes virtudes de su excelsa madre [ii].
Poc després, en un gir inesperat, es decideix dedicar el monument al marquès de Camposagrado:
Se trataba, por tanto, de un ejercicio de propaganda, que pretendía presentar su contribución al progreso, con objeto, muy probablemente también, de diluir las connotaciones represoras [iii].
El 3 d’agost del 1852 Francesc Daniel Molina entregava a l’Ajuntament una nova memoria per a la font on ja només es parlava del “Monumento al marqués de Campo Sagrado”:
El coronamiento del monumento se explica ahora en otros términos: Remata la fuente monumental con una alegoría que simboliza el Genio emprendedor de los Catalanes, sosteniendo con su derecha una estrella, que, cual astro de luz, esparce sus luminosos rayos y con ellos la prosperidad de la industria, coronando con la mano izquierda la dedicatoria. Podrá sustituirse, si se cree conveniente, la estatua del Genio, con la del Excmo. Marqués de Campo Sagrado, o bien con una matrona que simbolice a la Ciudad de Barcelona [iv].
[ii] [iii] [iv] REYERO, Carlos. La Fuente del Genio Catalán, Barcelona.Historia y significado político. Locvs Amoenvs [en línia]. Barcelona, 2013-2014, Núm. 12, p. 157-176. < http://ddd.uab.cat/record/129293> [Consulta: 20 agost 2013]
Segons Carme Grandas a “La Font del Geni Català, un monument a la Barcelona Moderna”:
De l’escultura se’n diria que era “efeminada, mansoia, simple, i amb oportunes i intencionades dureses, condicions que caracteritzen l’estil escultòric provincià de l’època napoleònica.
Josep Pla va dir del monument:
A la plaça de Palau hi ha el monument –encara que ningú no ho sàpiga– al geni català projectat per l’arquitecte Daniel i Molina (autor de la plaça Reial), per celebrar la portada d’aigües de Montcada. Els germans Baratta (italians) la portaren a la pràctica. (…) És un monument discret, amb un punt de malenconia provincial, tòpic, ingenu, que davant de la façana de Llotja de Joan Soler, queda una mica esquàlid i esborrat.