Hèrcules
És el monument original més antic de Barcelona. Va ser posat a la via pública el 1797 i és obra de Salvador Gurri, tot i que, en nombroses ocasions, s’ha atribuït el monument a Damià Campeny, deixeble de Gurri i gran escultor, la majoria de les obres del qual, es conserven a la Llotja.
Construït en pedra de Montjuïc, el monument va ser erigit per commemorar la visita de Carles IV i Maria Lluïsa a ciutat el 1802, època en què Barcelona sofria greus problemes d’abastament d’aigua potable.
Sembla, però, que hi havia desconfiança respecte al resultat final de l’embelliment del passeig…El baró de Maldà escrivia en un dels seus calaixos de sastre:
En la gran broma i revolució política de Barcelona, de la pròxima vinguda dels reis, apar tota una Babel (…) I pastem i més pastem, que lo darrer pagarà la festa [i].
[i] GARCÍA SÁNCHEZ, Laura. Arte, fiesta y manifestaciones efímeras: la visita a Barcelona de Carlos IV en 1802 [en línea]. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1999. [consulta: 3 febrer 2012]. Disponible a: http://hdl.handle.net/10803/22655 (pàgs. 420-421)
Les fonts públiques dites vuitcentistes, fins al primer quart del segle XIX, representaven sovint motius mitològics. Al brollador que hi ha a la font d’Hèrcules hi ha representat un animal fantàstic que per la forma recorda a un tipus de monstre mitològic, Ceto, que apareix al mite de Perseu i que trobarem a altres fonts vuitcentistes com la font de Ceres de l’actual plaça Sant Jordi de Montjuïc.
A la visita de Carles IV i Maria Lluïsa el 1802, el monument quedava a prop de la Ciutadella, que encara era fortalesa militar. Els reis van veure un Hèrcules flanquejat per dos lleons brolladors d’aigua. Davant l’heroi, una piràmide amb el medalló de Carles IV i Maria Lluïsa, i una inscripció en llatí. Al cantó oposat, hi havia l’escut de Barcelona i al peu, un brollador.
El monument reposa a la cruïlla del passeig Sant Joan amb Còrsega des del 1928, quan se li afegí el pedestal. En una làpida desapareguda s’explicava com s’havia fet el passeig de Sant Joan. El medalló de Carles IV i Maria Lluïsa i l’escut van ser posats al pedestal i encara es conserven. Publicat l’any 1984, l’imperdible llibre Monuments de Barcelona, apuntava (avui, a 2014, ja fa més de 200 anys…):
Més de 180 anys d’antiguitat i un sol canvi de lloc és un record per ara no superat per cap altre monument [ii].
[ii] FABRE, Jaume; HUERTAS, Josep M.; BOHIGAS, Pere. Monuments de Barcelona. Barcelona: L’Avenç; Ajuntament de Barcelona, 1984. 241 p. ISBN : 84-85905-21-0. [Fotografies de Pepe Encinas i Pere Monés] (pàg. 26)
Mitologia fundacional
Un dels llegendaris fundadors de la ciutat és el mitològic Hèrcules i la seva Barca nona, la novena barca que, segons la mitologia fundacional, va naufragar a les costes de la muntanya de Montjuïc.
Associat al Melqart fenici, el culte a Hèrcules fou de gran importància a les costes mediterrànies durant l’antiguitat i es van erigir molts temples en el seu honor. Val a dir que sembla que això d’Hèrcules és més aviat un sobrenom, un títol, com “Duce” o “Kaiser” i que a l’antiguitat, hi havia reis que adoptaven aquest títol.
De fet, molts historiadors, quan es refereixen a la fundació de Barcelona per Hèrcules, no li atribueixen a l’heroi mitològic registrat pels grecs a partir del segle VIII ANE sinó a un personatge històric del segle XVIII ANE, un tal Hèrcules Libi que va venir d’Egipte.
Hèrcules, mitològic o no, tebà o libi, grec o egipci, sens dubte ha deixat una forta petjada a la cultura dels pobles del Mediterrani. Barcelona, per exemple, és plena de referències a Hèrcules: al costat del carrer Paradís trobem el carrer d’Hèrcules, tot i que comenta l’historiador Jeroni Pujades al 1609 que al carrer Paradís se li deia d’Hèrcules.
BBO3_1609-Pujades-Hercules-Paradis-llibre-I-cap-XXV-p-24-cervantes
No oblidem que la ruta hercúlia era en temps remots el que des dels romans és la Via Augusta. També Antoni Gaudí va dedicar una font a l’heroi al Palau Reial de Pedralbes i la concepció dels Pavellons Güell són una clara al·lusió als treballs d’Hèrcules.
Per arrodonir, del segle XVI es conserva una inscripció a la façana mutilada de l’Ajuntament, tocant a l’actual carrerd’Hèrcules, on s’indica “Barcino ab Hercule condita”, és a dir, “Barcelona, fundada per Hèrcules”. I després de les excavacions efectuades per l’arquitecte Antoni Celles al que havia estat nombrat temple d’August, el renombrat arquitecte corregia el títol de la memòria del temple titulant el manuscrit: “El Colosal Templo de Hércules que se halla en Barcelona”.
Fora de la ciutat trobem referències incomptables a l’heroi, des de Cadis fins a Llívia, a Ses Illes, i des de la Península Itàlica fins a l’antiga Fenícia que avui formen Israel, Síria i el Líban, la vetusta terra de Canaan.
Al 2013 es van extraure del fons del Mediterrani -a les costes de l’Antiga Alexandria- unesgegantines estàtues que havien decorat la ciutat desapareguda d’Heracleion, també coneguda com Thonis i que va ser engolida per les aigües.
A l’actual Itàlia trobem Herculà i ciutats anomenades Heracleòpolis –la ciutat d’Hèrcules-, a les rodalies de l’antiga Tebas egípcia, a les costes de l’antiga Alexandria i a Creta. Del que es dedueix que probablement alguns personatges destacats de l’antiguitat adorats com a déus per ser reis o governants, mica en mica van configurar amb les seves gestes les llegendes que es transmeteren per tradició oral des de temps immemorables. I que, com si del joc del telèfon es tractés, en uns mil anys de “boca a boca”, es van magnificar i reestructurar en el que avui, a les costes del mediterrani, coneixem com a mitologia grecollatina i que conforma la base del nostre imaginari amb els nostres monstres marins, gegants de tres caps i homes amb una força sobrehumana.
Els poetes i historiadors van començar a posar per escrit els mites i les cosmogonies de l’antiguitat cap al segle VIII ANE i estudis més recents, a partir de la febre arqueològica de mitjans del segle XIX, sembla que revelen consistència històrica de personatges que fins ara es creien llegendaris. El temps dirà…
La glòria d’Hera i la iconografia hercúlia
Hèrcules és un dels herois més coneguts de la mitologia grega i la seva vida és sorprenent des dels inicis: Zeus, déu dels deús i pendó per excel·lència, va voler seduir Alcmena, una mortal promesa amb Amfitrió, rei de Tirint. Però Alcmena no es volia entregar a Amfitrió abans que aquest vengés els seus germans.
Mentre Amfitrió combatia per l’honor dels germans de la seva promesa, Zeus es va transfigurar en Amfitrió i va seduir Alcmena. Tornant de la batalla, Amfitrió entra a la seva cambra i es troba a la seva dona jaient amb sí mateix. El mateix dia, Alcmena va tenir relacions amb Zeus i amb Amfitrió i d’aquestes unions, nasqueren bessons: Hèrcules, fill de Zeus i Íficles, fill d’Amfitrió.
Per tal de fer a Hèrcules immortal, Hermes, el missatger dels déus per excel·lència i patró de mercants, oradors i lladres, col·loca l’infant al pit d’Hera, que dorm plàcidament. L’infant xucla amb tanta força que la deessa es desperta i l’aparta empipada del seu pit, del que brolla un rajolí de llet que donarà origen -mitològic, s’entén- a la Via Làctia.
“La glòria d’Hera” és el que significa en grec Heracles. La deessa Hera, germana i esposa de Zeus, era summament gelosa i matava el seu temps immortal fent la vida impossible a les amants i fills bastards de Zeus, en particular, a Hèrcules, a qui tenia una especial rancúnia.
Essent un nen de bressol, per exemple, Hera envia a Hèrcules dues serps verinoses que el nen destrossa com si fossin de joguina. Als laterals del pedestal de la font del passeig Sant Joan, es representen dues serps cargolades que ens recorden la força descomunal de l’heroi ja de ben petit.
Al llarg de la seva vida, Hera no pararà de fer-li la vida impossible, fent-li inclús, en un atac de bogeria, matar a la seva dona i als seus fills.
Quan Hèrcules recupera el seny, acut desesperat a l’oracle de Delfos que li respon que serveixi a Eristeu, rei de Tirint i cosí seu, durant dotze anys. En aquests anys de penitència, l’heroi realitza els famosos “dotze treballs”, proves que superarà gràcies a la seva força i al seu enginy. Finalment, després de la redempció, l’heroi es guanya el perdó d’Hera i és ascendit a l’Olimp.
El primer dels dotze treballs és matar el lleó de Nemea. Per això, gairebé a totes les representacions de l’heroi, apareix amb una pell de lleó –com a l’estàtua de Gurri-, i sovint, trobem imatges on el cap del lleó li fa de cimera.
Habitualment també l’acompanya una maça “homemade” que es va fer arrencant una olivera de soca-rel. A la nostra font, l’heroi trepitja el cap d’alguna criatura monstruosa que no s’acaba de definir. El gest denota la poderosa força del personatge i el magnifica. Però com es veurà més endavant a la font de Ceres, l’imaginari cristià representa d’igual manera el triomf de la verge sobre « el mal » amb el que el monument quedaria vinculat a la tradició iconogràfica religiosa.
Als laterals del pedestal, dues serps enrotllades al·ludeixen a l’episodi d’infància de l’heroi. Sovint es representa a Hèrcules amb la mà dreta rere l’esquena i dins el puny, les tres pomes d’or del Jardí de les Hespèrides que l’heroi aconseguí gràcies al seu enginy. Ja ho deia fa 2500 anys el filòsof xinès Sun Tzu al seu Art de la guerra que l’engany és una de les primeres premisses per imposar voluntats. I enganyant a Atlas, Hèrcules aconseguí les apreciades pomes d’or.