Santa Eulàlia

2014-03-01

El monument no original més antic de Barcelona és l’escultura de santa Eulàlia, a la plaça del Pedró. Va ser erigit allà perquè:

Segons la llegenda, en aquella confluència de dos camins antiquíssims va ser exposat, en temps del pretor Dacià, el cos nu i clavat a la creu de la santa [i]”.

[i] Santa Eulàlia a la web d’art públic de Barcelona.

El monument va ser convertit en font al 1826 però va ser destruït durant la Guerra Civil. L’escultor Frederic Marès s’encarregarà, al 1951, de fer una còpia aproximada de l’escultura original perduda de Lluís Bonifaç “el Vell” i Llàtzer Tremulles.

En fusta

L’estàtua de Santa Eulàlia va ser encarregada pel Consell de Cent a Josep Darder, que la va tallar en fusta. Al mestre d’obres Benet Parés se li va encarregar un obelisc de pedra per enaltir la imatge de la Santa.

El 1672 es va posar la primera pedra de l’obelisc i, un mes després, se li encarrega a Joan Gamot una reixa per a protegir el monument. L’any següent, s’inaugurava el monument amb una gran celebració. Però l’escultura, que era de fusta, es va acabar fent malbé.

En marbre

Al 1685 es va encarregar una altra escultura a Lluís Bonifaç i Llàtzer Tremulles, que la van concebre en marbre. I per a sostenir-la i enaltir-la, es va concebre un altre pedestal, que va fer Miquel Colomer. El monument va estar a punt al novembre de 1687 i se’l va restaurar per primer cop el 1756.

Si bé després del Trienni Liberal (1820-1823) es va pretendre desmuntar el monument, va ser el marquès de Camposagrado que va tenir la idea de convertir-lo en font i Josep Mas en va fer l’adaptació, que es va inaugurar per segona vegada al febrer de 1826.

Al monument s’hi van afegir quatre plaques: una recordava al martiri de la Santa l’any 303, suposadament; la segona commemorava les obres del monument; la tercera, el dia que es va acabar de construir i la quarta, l’any en què fou reconstruït. Una altra placa, però, recordava l’adaptació com a font, idea del marquès.

Destrucció

El monument fou destruït el 19 de juliol de 1936 però els germans Serracant del barri van rescatar el que havia quedat de la imatge: el seu cap, que van guardar durant tota la Guerra. Més tard, uns anys després, la van cedir al Museu d’Història de la Ciutat, on es conserva actualment.

Com a curiositat geogràfica, el monument va ser situat on s’aixecava un pedró que assenyalava la confluència de camins que portaven a Ciutat Vella per la Porta Ferrissa (carrer del Carme) i per la Porta de la Boqueria (carrer de l’Hospital). Aquests camins es dirigien fora de muralla enfilant cap als pobles veïns del Llobregat via Porta de Sant Antoni (carrer de Sant Antoni) i cap a Montjuïc pels carrers Botella i de la Cera.

A l'obra Els antics camins del pla de Barcelona, llegim:

El traçat d’aquesta via és un dels millor conservats de tot el Pla de Barcelona. Sortia la via moresca pel carrer de la Boqueria fins a la Rambla pel portal obert al segon circuit de murs, i pel carrer de I’Hospital i Sant Antoni travessava a continuació els murs de Pere el Cerimoniós i per I’actual avinguda de Mistral i Creu Coberta i carrers de Sants i Collblanc arribava, per fi, a I’altre coll de Finestrelles. Aquesta via d’origen roma fou durant segles el camí més important d’entrada i sortida de la ciutat i Pla de Barcelona.