Va de carrers

2014-02-15

El que ara és la plaça Sant Jaume i els seus entorns, on hi ha l’Ajuntament i la Generalitat, sembla que ja hauria estat assentament iber, després seu del fòrum romà i també mesquita major durant els cent anys d’estada musulmana a Barcelona. A Ciutat Vella trobem els carrers del Call -que en hebreu vol dir “comunitat”, on s’establiren els jueus a Barcelona-. També trobem el carrer Ciutat, Ferran o del Bisbe, i places com la de Jaume I o Ramon Berenguer III el Gran.

Si bé a Ciutat Vella els carrers són de caire més institucional, la toponimia dels barris de la Ribera i del Born fa més referència als gremis d’artesans: Carders, Boters, Escudellers; a famílies adinerades com els Montcada; o al·ludeixen a evidents aspectes comercials, com el carrer del Comerç. En conseqüència, els cognoms més comuns també tindran relació amb els oficis:

Una llista dels cognoms més freqüents l’any 1389 demostra que alguna cosa ha canviat. Ja no eren noms de ressonàncies guerreres els més sovintejats sinó noms de gent d’ofici. El cognom més freqüent era Ferrer, després Fuster, Oller, Teixidor, Colomer, Sabater. Més nombrosos eren els cognoms originats de topònims rurals: Pujol (muntanya petita), Roca, Comes (canya o pas entre dues altures veïnes), Mas i altres.

CASTELLAR-GASSOL, Joan. Barcelona, La història: Cròniques de 2000 anys de vida a la ciutat. Barcelona: Edicions de 1984, S.L., 2000. 191 p. ISBN 84-86540-71-2 (pàg.83-84)

Gremis i cases de barrets

Els gremis eren associacions d’artesans que s’ajudaven en cas de malaltia, viudetat o altres vicissituds. Són els avantpassats dels sindicats actuals, salvant les distàncies. Com a curiositat, destacar que per construir la Via Laietana, es van tirar a terra més de 200 edificis, entre els quals hi havia el gremi de sabaters, que va ser traslladat a la plaça de Sant Felip Neri, on avui hi ha el museu del calçat.

Al Raval, on s’hi establirà la comunitat musulmana integrada a la ciutat després de la reconquesta catalana del 801, hi havia convents i horts. Al barri del Raval trobem uns antiquíssims camins que es van adaptar a l’entramat urbà actual, com el que avui és el carrer Hospital i altres que al·ludeixen al tragí dels camins i activitats, com el carrer Carretes o la plaça del Pes de la palla. La paraula Raval prové de l’àrab “rabad”, que vol dir “fora muralla”.

Com a curiositat, destacar que a l’Edat Mitja gairebé ningú sabia llegir ni escriure. Per això, es posava la cara d’una dona esculpida al carrer per indicar que a prop hi havia un prostíbul: se’n diuen carasses i pel barri de la Ribera, a la cantonada Vigatans/Miralles, en podem trobar una. Enfilant el tema, al carrer Tallers de l’Edat Mitja s’hi estaven talladors de carn, terrissers, teulers i ollers, tot i que, el gran gruix d’artesans estava al barri de la Ribera. A Tallers s’hi passejaven les meuques fins que al 1326, quan Pere III “el Cerimoniós” signa una sentència que fa que siguin expulsades de la zona. Al segle XVIII, Carles III, obliga a les prostitutes a identificar-se i d’aquí que, en espanyol, es digués “ir de picos pardos”, pels trossos de tela marronosos que posaven als seus vestits.

A la Barcelona del XIX hi havia “cases de barrets” que, segons Joan Amades, eren bordells camuflats: sembla que en aquelles tendes tots els barrets tenien el mateix preu. Si un home entrava i pagava amb una moneda més alta de la del preu del barret, s’entenia que aquell senyor ja sabia on anava i se’l feia passar al bordell. Més d’un malentès hi deuria haver…

Batejant l’Eixample

Si bé, doncs, fins aleshores els carrers havien estat nombrats més espontàniament, en la construcció de l’Eixample, s’atorga a Víctor Balaguer l’honor de posar els noms als carrers. Balaguer era un entusiasta historiador, poeta, polític i cronista de Barcelona. Com a il·lustre representant de la Renaixença catalana, Balaguer va fer un homenatge al gloriós passat medieval català a través dels carrers de l’Eixample. Pretenia redescobrir als catalans la seva pròpia identitat nacional.

El nomenclàtor original, extraviat, era harmoniós i unitari. A l’alterar-se el pla Cerdà, s’alterà la nomenclatura dels carrers, cosa que Balaguer va lamentar profundament. Dels 66 noms de carrers per l’Eixample, 48 són de Balaguer, 6 són de dubtosa autoria i 12 és segur que no són seus. I narrant l’esplendor del Casal de Barcelona, Balaguer dibuixà a l’Eixample la història medieval de la ciutat.

Seguirem doncs, els carrers principals de l’Eixample, de mar a muntanya, per l’antic camí de Gràcia i des de la plaça de Catalunya, que no estava prevista en el pla Cerdà i, com passa sovint a la ciutat, fou obra d’una reivindicació ciutadana. Balaguer digué al respecte que la gent en deia d’aquells terrenys la plaça de Catalunya i preveia que, algún dia, allà, probablement hi hauria una plaça que es diria així.

Arrencant de la plaça de Catalunya, en perpendicular al passeig de Gràcia i del cantó Besòs, trobem el carrer de Casp, que ens parla del compromís amb els Trastàmara castellans que dinamita la dinastia del Casal de Barcelona al 1412.

Només una miqueta més enllà, paral·lel al Passeig de Gràcia, un carrer per a Pau Claris, president de la Generalitat de Catalunya que declarà la guerra anomenada “dels Segadors”. Seguidament, trobem una de les artèries vials de la ciutat: la Gran Via de Les Corts Catalanes, que eren l’òrgan legislatiu del Principat de Catalunya i van exercir el seu poder del 1283 al 1714. Són l’antecedent de l’actual Parlament de Catalunya, situat actualment i no per casualitat, al bell mig del Parc de la Ciutadella, a l’edifici que havia estat l’antic arsenal de la fortalesa militar de la Ciutadella, erigida per Felip V després del setge de Barcelona de l’11 de setembre de 1714.

Seguint muntanya amunt, trobem el carrer de la Diputació, que fa referència a la Diputaciódel General del Principat de Catalunya. Va néixer com a òrgan fiscal i financer el 1289 i va subvencionar guerres contra Castella com la Guerra Civil Catalana 1462-72 i la Guerra dels Segadors, al 1640.

Un carrer més amunt del de la Diputació hi ha el Consell de Cent, que va néixer al segle XIII com a òrgan d’assessorament format per mercaders enriquits i influents anomenats «homes honrats», que aconsellaven en les associacions de veïns. Més tard, les associacions les presidiren ciutadans rellevants i acabaran essent cent persones a qui el govern reconeix els consells. El Consell de Cent serà abolit després de 1714 i no s’ha recuperat mai més perquè potser, a la nostra vila ja no n’hi queden d’homes honrats.

El carrer Aragó fa referència al Regne d’Aragó, que acaba fusionant-se amb els territoris del Casal de Barcelona en l’enllaç de Peronella i Ramon Berenguer IV al segle XII. Tot i així, cada regne s’administrava autònomament. Els carrers de València i Mallorca parlen de les conquestes de Jaume I “el Conqueridor”, al segle XIII. Com a curiositat, Jaume I va conquerir Mallorca amb només 17 anys.

Provença fou un comtat inscrit al Casal de Barcelona per l’enllaç matrimonial de Ramon Berenguer III amb Dolça de Provença, el 1112. El comtat del Rosselló fou heretat al segle XII i al XIII. El Papa concedeix Còrsega a Jaume II.

Altres territoris mediterranis annexats entre el segle XIII i el XV es troben a la dreta de l’Eixample. Per exemple: Nàpols, Sicília i Sardenya. També hi trobem homes d’armes de renom com en Roger de Flor o en Roger de Llúria.