Passant del Pla Cerdà
A mitjans del segle XIX, l’Ajuntament de Barcelona va triar el projecte de l’arquitecte Rovira i Trias per urbanitzar l’Eixample perquè era més afí a les aspiracions de la burgesia barcelonina, però, anys abans, el govern espanyol havia adjudicat l’execució del projecte a Ildefons Cerdà.
L’any 1988, en motiu del centenari de l’Exposició, l’Ajuntament va encarregar a la Universitat Politècnicade Catalunya (UPC) un exhaustiu treball que tractava de l’Exposició Universal i la seva dimensió arquitectònica. Arquitectura i ciutat a l’Exposició Universal de Barcelona, 1888 resa a la pàgina 133:
El projecte de Rovira i Trias, guanyador del concurs convocat pel municipi, és l’exponent d’una dimensió que Cerdà descura: el disseny, escenari per a les noves “élites” ciutadanes, l’atenció als valors visuals i monumentals com a metàfora de les aspiracions de la modernització de la burgesia ascendents més que la d’una resolució eficaç.
Rovira dóna una solució més pròxima als interessos de la propietat privada i a les aspiracions culturals i simbòliques de la segona ciutat del país que vol assumir valors de la capitalitat. La ciutat, seguint les pautes d’una tradició que havia construït, és vista com a “obra d’art”, en el sentit que aleshores tenia el terme de la portadora d’un missatge i uns valors molt elevats que es condensen en el context urbà, sobretot en els monuments i en els espais i edificis públics”.
El pla Cerdà fou boicotejat des del primer moment i desnaturalitazant-lo, es van eliminar gran part dels jardins i parcs previstos; es va reduir l’amplada dels carrers i es va multiplicar per quatre el volum de construcció per mansana. El terme “mansana” proposat per Cerdà i recolzat per historiadors com Lluís Permanyer, provindria de la paraula “manso” i l’assimilació seria del català al castellà i no a l’inrevés.
El traçat original de Cerdà contemplava jardins arreu i només l’edificació de dues cares per mansana per tal d’aprofitar millor la llum i facilitar la ventilació de les cases. En només quatre anys, l’especulació del sòl va donar guanys del 300%. Més del 55% dels regidors de l’Ajuntament eren propietaris de finques i solars. A l’excel·lent treball de la UPC, també llegim:
La conversió del sòl agrícola en urbà era quasi automàtica, com també ho era la concessió de llicències per urbanitzar illes i per construir cases. El 1870 hom calculava que ja el 90% dels habitatges no respectaven els criteris originals del pla Cerdà.
I com a resultat, del projecte d’Ildefons Cerdà en quedà poc més que el nom. En només 22 anys, es van aixecar 8000 edificis allà on hi havia d’haver jardins i parcs pel gaudi dels veïns de l’Eixample. Cerdà morí mig arruïnat perquè l’Ajuntament no li pagava els seus honoraris.
Obra imperdible: FABRÉ i CARRERAS, Xavier [et al.]. Arquitectura i ciutat a l’Exposició Universal de Barcelona, 1888. Barcelona: Universitat Politècnica de Barcelona i Ajuntament de Barcelona. Regidoria d’Edicions i Publicacions, 1988. 251 p. (coord. Pere Hereu Payet) ISBN: 84-7653-033-1