Ibers i romans
En aquest primer subcapítol de “La construcció d’una ciutat”, viatgem al passat per trobar les primeres cultures conegudes del pla de Barcelona i de la muntanya de Montjuïc. Si bé dels ibers encara s’especula, el passat romà ha quedat millor documentat.
Ibers
Un passat ignot
Sabem que els ibers anomenats laietans van ocupar el pla de Barcelona però poca cosa en queda del passat iber si es compara amb el llegat romà. L’era prerromana ha quedat una mica entelada i encara s’excava a Montjuïc per rastrejar el nostre passat iber. Un gran problema és la llengua ibera. Si bé es conserven alguns bronzes o ploms escrits, sembla que només es podien llegir però no entendre:
Sabemos cómo suena su lengua, pero no sabemos traducirla
... diu l’arqueòleg Jose Antonio Benavente al Diario de Teruel al juny del 2015 en motiu de la troballa d’un dau amb números ibers.
Tot i així, al 2012, Enrique Cabrejas afirmava:
El 21 de Abril de 2012 descifré la lengua íbera, concretamente a partir de la escritura íbera septentrional.
Dos anys més tard, Cabrejas és convidat per la Sociedad Internacional de Filosofía a donar una ponència a Kiev. Si en Cabrejas va desxifrar la llengua ibera al 2012 perquè no ho sap en Benavente al 2015? I si així és, probablement podrem conèixer més sobre el nostre passat iber. Si en Cabrejas, però, va errat, no deixa de ser curiós el fet que els estudis del protovasc podrien ser una pista important per a la comprensió de la llengua ibera.
Gràcies a la numismàtica, sabem que tant en el tipus de monedes com en l’alfabet hi hauria un clara unitat entre els pobles de l’actual Catalunya, els dels entorns de l’Ebre i els que avui configuren el País Valencià.
Últimes evidències
A principis del segle XXI, per les excavacions al barri del Raval, se sap que algunes troballes de la zona daten del Neolític Antic: Sant Pau del Camp del 5500 Abans de la Nostra Era (A.N.E.) i Reina Amàlia 4700-4300 A.N.E. A la pàgina 21 de l’Altas histórico de Espanya –publicat per AKAL l’any 2000-, es llegeix:
La cronología del Neolítico Catalán oscila entre el 5000 a.C. para el Neolítico Antiguo (cerámica cardial y epicardiales) y el 3500-2500 a.C. para el Neolítico Medio y Evolucionado (sepulcros de fosa). Esta fase neolítica se diluye en el grupo Veraza, de transición al Calcolítico (2200 a.C. en adelante).
El 19 d’abril de 2013, els mitjans de comunicació anunciaven la descoberta d’una muralla ibera del segle V A.N.E que confirmaria l’existència del poblat de Sikarra, a l’Anoia. Al juliol s’esperava la reacció dels responsables de patrimoni per saber si subvencionaven les excavacions per seguir buscant més evidències, però se’ls va dir que no se’ls donaria res i que se soterrarien les excavacions. En un tres i no res naixia un manifest per salvar la Sikarra. Al novembre del mateix any, després de les pressions, la diputació emetia una nota de premsa per garantir la conservació de les ruïnes.
Montjuïc ibera
A la muntanya de Montjuïc, examinant les troballes arqueològiques, es teoritza al 2009 sobre l’existència d’un grup dominant agricultor i mariner que gestionava poderosament la muntanya cap al segle IV A.N.E. Però, fins fa poc, no hi havia evidències arqueològiques que avalessin la hipòtesi d’una tradició naviliera dels pobles ibers. Al 2012 trobem un article titulat: “¿El primer barco íbero?”. A l’article es parla d’una embarcació, trobada al Cap de Creus, que no havia encara estat catalogada.
Al 1967 fou saquejada per uns submarinistes belgues que van deixar els trossos de ceràmica trencada. Sota el pal major, però, van trobar una moneda amb llegenda ibera que havia estat posada allà com a amulet. Segons els experts, la troballa podria suposar l’existència d’una primerenca indústria comercial naviliera que hauria subministrat vi a les tropes romanes. I no dubten en que tan els descobriments com les hipòtesis crearan gran controvèrsia.
Al 2015 National Geographic España publicava “Un naufragio revelador” on Gustau Vivar, director del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya (CASC) comentava:
En el siglo I a.C., la cultura íbera prácticamente se había esfumado, pero no su legado. El Cap del Vol puede que fuera uno de los últimos barcos íberos.
La Barcino romana
A nivell historiogràfic, però, seran els grecs i els romans els que documentaran els esdeveniments històrics. Tot i així, encara queda molt per aclarir sobre els pobles de cultura ibera. A diferència dels ibers, grecs i romans llegaran nombrosos documents, alguns dels quals encara perduren i són els pilars de la historiografia moderna occidental.
Un fet curiós és que els romans van trigar uns 200 anys en establir-se plenament al litoral català, però, tot i així, la historiografia que ens resta de les conquestes i pactes no desenvolupa plenament el perfil dels pobles ibers. Sabem, però, que conreaven cereals i probablement, per la grandària de les sitges, part de la collita era dedicada a l’exportació.
Segons els informes de les excavacions executades a la muntanya de Montjuïc des dels anys quaranta, sembla que cap al segle IV A.N.E hi hauria hagut un grup dominant que comerciaria amb els romans, que acabarien per establir-se primerament a la muntanya i, més endavant, al pla de Barcelona, llatinitzant el nom del poble iber de Barkeno situat a la muntanya de Montjuïc. Segons les noves hipòtesis, d’aquí que sigués batejada com a “Colonia Iulia Augusta Faventina Paterno Barcino” durant l’últim quart del segle I A.N.E:
(…) a finales del siglo I, la antigua Barkeno ibérica de Montjuïc dio paso a la moderna Barcino romana, y durante un tiempo habrían convivido los dos núcleos.
Sembla que els romans, mitjançant d’intèprets i el sempre internacional llenguatge dels gests, deurien aclarir als ibers que volien construir una ciutat residencial per als seus militars jubilats, però…
(…) no tant clar devien deixar els seus altres propòsits: explotar i comercialitzar el vi dels laietans i les pedreres de gres de Montjuïc.
Diu Antoni Rovira i Virgili de Juli Cèsar:
En l’exercici de llurs càrrecs provincials, els personatges romans es feien rics de pressa. Cèsar en tingué prou amb uns quants mesos de pretor per restaurar els seus deutes i la seva fortuna privada.
Les cites són del llibre: CASTELLAR-GASSOL, Joan. Barcelona, La història: Cròniques de 2000 anys de vida a la ciutat. Barcelona: Edicions de 1984, S.L., 2000. 191 p. ISBN 84-86540-71-2 (pàgines 24 i 28)
Al Museu d’Història de la Ciutat, situat al costat de la Plaça del Rei, podem visitar part de l’antiga Barcino romana, descoberta al segle XIX a causa de les obres de la Via Laietana.
El Mont Tàber i la muralla
La ciutat es va edificar sobre el Mont Tàber i se situava entre Emporion i Tarraco. Tenia uns 2000 habitants repartits en unes 10 hectàrees i s’hi cultivaven cereals i vinya, es treballava el ferro i es gaudia dels productes del mar.
Ciutat Vella, anomenada també Barri Gòtic des de mitjans del segle XX, és el districte més antic de Barcelona i queda encerclat per l’antiga muralla romana. Ha estat el centre neuràlgic de la vila probablement des dels ibers passant pels romans, els musulmans, els francs i fins ara. Les colònies romanes eren dissenyades a imitació de Roma i servien com a nucli difusor de l’estil de vida romà.
A més de facilitar la recaptació d’impostos, les ciutats eren un element unificador de la vida i el pensament a través del llatí, dels circs, teatres i de les institucions polítiques. I aquesta primera cultura de masses imperial farà desaparèixer el sostrat cultural indígena. La muralla romana imitava la morfologia dels campaments militars romans, anomenats castrum i tenia forma quadriculada amb els angles retallats per adaptar-se al promontori, formant així una planta octogonal. Feia 2m de gruix i 8 d’alt, i el seu fossat s’aprofundia 6m.
Hi havia quatre portes d’entrada als quatre punts cardinals que originaven dos eixos de carrers principals: el cardo i el decumanus que, creuant-se al mig del traçat de la ciutat, configuraven la plaça del Fòrum. De les quatre portes, una era al Portal de l’Àngel –abans, Portal dels Cecs-; una altra al carrer Regomir; la tercera era a la plaça de l’Àngel i la quarta, al pla de la Boqueria. Segons l’historiador Rovira i Virgili, el perímetre de la muralla dibuixava el següent itinerari: Plaça Nova, Pla de la Catedral, Tapineria, Plaça de l’Àngel, Basea (avui Sots-tinent Navarro i demà de les Muralles Romanes), Regomir, Ataülf, Avinyó, Call i Banys Nous, retornant de nou a la Plaça Nova.
Barcelona tenia dos aqüeductes que abastien la ciutat d’aigua corrent: l’un portava l’aigua de la muntanya de Collserola i l’altre, del riu Besòs. A la plaça 8 de març, antiga Duran i Bas, podem veure’n unes restes entaforades entre els maons d’una paret. I a la plaça de la Catedral, se n’ha reconstruït un tros de l’original. Per tal de comunicar les ciutats entre sí i aquestes amb Roma, els romans aprofitaren les antigues vies de comunicació dels pobladors que els precediren i, amb el temps, les ampliaren en el que avui és el traçat original de la nostra xarxa de carreteres.
Un dels camins més antics és la Via Augusta, amb el que els romans comunicaven Gades (Cadis) amb Roma i que ja existia sota el nom de ruta Hercúlia des de temps immemorables. I d’aquí, que tots els camins portin a Roma. A més de carreteres, els romans erigiren per ponts i aqüeductes, termes, banys públics i un eficaç sistema de clavegueram.
Restes curioses
Una cosa ben curiosa és la troballa de la necròpoli romana de la Plaça de la Vila de Madrid, que es data del segle II o III. Hi ha 85 tombes de ciutadans humils que van ser deixades al descobert per l’impacte d’unes bombes de l’aviació italiana a la Guerra Civil. A l’època romana, la necròpoli quedava fora de muralla.
La meva controvèrsia favorita és la de les restes del temple del carrer Paradís. Tot i que en diuen Temple romà d’August, no sé jo si va ser dedicat a l’emperador romà. Segons les excavacions que s’hi van fer al segle XIX, el temple i la muralla serien més antics del que diuen:
El templo en cuanto a su longitud era algo más de un intercolumnio que el duplo de su ancho; cuya relación no fue usada de los romanos, sino de los griegos (pàgina 14)
Coses que sorprenen i fan repensar-se que el temple no sigui dedicat August? Les columnes són baixes i tosques per ser un temple dedicat a un emperador i, per si fos poc, els capitells, -diguéssim-, no destaquen per la seva qualitat artística: un nyap per a un emperador?
Al segle XIX, Verdaguer, escrigué del monument:
Enmig d’aquesta plaça, que no tindrà segona, les tres columnes d’Hèrcules quan miri el viatger creurà veure les Gràcies, per fer-te de corona, de braços enllaçades, dansant en ton verger.
Aplica a tos nous barris aqueix immens escaire, vestigi de l’acròpolis que Roma te deixà; per eix gran pòrtic deixa passar la llum i l’aire, la Creu res ha de témer d’un trípode pagà.
La Creu que allí sant Jaume plantava ha vint centúries domina com un cedre los arbres del país, té nius i fruits de vida, murmuris i cantúries, més pur tornant al Tàber son Hort de Paradís.